El peculiar periodisme Hacendado d’‘El Español’

BUSCANT titulars per a la clàssica recopilació del milloret de l’any, vaig anar a repassar la secció de ciència d’El Español, que és una font inesgotable de notícies estrambòtiques formulades de la manera més cridanera possible. Entremig d’enunciats sobre la vida sexual dels dofins i similars, vaig adonar-me que sovint hi emergien titulars sobre Mercadona, sempre positius. Ampliant la cerca, vaig veure que en poc temps s’acumulaven titulars com “El secret de les millors patates fregides de Mercadona està en el perol”, “Així és el formatge de Mercadona de 3,90 euros, escollit com un dels millors del món”, “La bola contra la maionesa de Mercadona: injustificada i alarmista” o “Els tres supersucs nous de Mercadona: tot el que has de saber abans de prendre’ls”. En canvi, vaig ser incapaç de trobar notícies negatives que afectessin aquesta cadena de supermercats. Vaja, que tot plegat feia molta ferum de continguts pagats, tot i que en cap moment s’identificaven els articles com a publicitaris. I, francament, ja és qüestionable que “Els nous bastonets per a les orelles de Mercadona són millors” sigui una notícia d’interès públic. Però que a sobre aparegui sota l’epígraf “Ecologia”, ja convida directament al somriure sarcàstic.

El lector ha de saber -sense necessitat d’haver-ho de deduir- qui paga un determinat contingut. És a dir, ha de poder dilucidar si està sent el client del mitjà, o bé la mercaderia: el públic a qui se li endossa de sotamà un missatge publicitari aprofitant el (presumpte) prestigi que pugui tenir una capçalera. Pot haver-hi permeabilitat entre comercial i redacció? Sí: el New York Times és un exemple reeixit de com fer-ho. Ara bé, només funciona si s’actua amb honestedat davant del lector. Si no, se serveix periodisme de marca blanca.