Pecats que porten la penitència

Alguns se sorprenen que sent corrector ompli l'imprès que altres emplenen , em creui amb algú en lloc d' encreuar-m'hi , tituli llibres que podria intitular i faci les coses al revés , i no pas a l'inrevés , com s'esperaria del que sap molt català, i vol que es noti. I és que sóc dels convençuts que la correcció com més es vol fer notar -com més galleja- més desanima i acomplexa un parlant que acaba tenint la sensació que parlar i escriure bé el català és massa difícil.

Hi ha moltes raons per preferir, entre dues formes, la que ens surt de manera més natural. Des de fer-se entendre a ser un mateix.

Com deia Antonio Machado, la versió poètica de "Los eventos consuetudinarios que acontecen en la rúa" és "Lo que pasa en la calle".

Però n'hi ha una que crec que no es valora prou: que tot el que sabem de les paraules que sempre hem fet servir ho ignorem de les que adoptem cre ient que són més correctes. Dit altrament, és fàcil equivocar-se quan posem en ús el que no havíem dit mai.

Per això, al final, omplenem un imprès, encreuem un carrer, no sabem com s'intitula un llibre i, a l'inrevés del que preteníem, caiem en errors que mai no hauríem comès si no ho haguéssim volgut dir tan bé. Si sou d'aquesta mena de pecadors, aquí teniu la penitència: descobriu per què tot el que va en cursiva en aquest paràgraf seria, si filéssim molt prim, incorrecte.