Els pebrots del Bertín i el ‘trifachito’
Divendres a la nit, Telecinco ens va condemnar a més de dues hores de programa insuportable en què Bertín Osborne convidava a Mi casa es la tuya els tres representants de l’anomenat trifachito. Primer Pablo Casado (PP) arribava amb un paquet d’entrecots d’Àvila. Després Albert Rivera (Cs) amb una empanada gallega. I finalment Santiago Abascal (Vox) amb uns pebrots enormes farcits de quinoa (que aclaria que no havia cuinat ell sinó la seva dona). Als dos primers trigava menys de cinc segons a dir-los machos quan creuaven la porta i parlaven de trobades anteriors amb naturalitat. L’únic a qui semblava no haver tractat era Santiago Abascal. Els convidats mai coincidien. Estava gravat en dies diferents. I el programa anava combinant les tres entrevistes, que es desenvolupaven de manera molt similar. També s’advertia que Pedro Sánchez i Pablo Iglesias havien declinat la invitació.
En tres ocasions diferents el presentador manifestava que la seva voluntat no era exercir de periodista sinó conversar amb ells per conèixer-los millor: “ Descubrir a la persona más allá del político ”. Un exemple més de la terrible ludificació de la política i el nivell elemental de conversa per allò del “que la gent ho entengui”.
Bertín Osborne preguntava pels pares, per l’educació rebuda, per les notes de l’escola i per la professió com els elements que deixen entreveure el prestigi i l’honor d’un home. I les preguntes de política es movien en l’àmbit de la retòrica més elemental, i obtenien les respostes més previsibles de la tripleta. El resultat: l’èpica biogràfica melodramàtica. Rivera venent-nos el seu accés a una universitat privada catalana com si fos un periple per entrar a Harvard, Casado el drama de l’avi sindicalista durant el franquisme i els atemptats de l’11-M, i Abascal el patiment de la violència d’ETA en el seu àmbit familiar.
La retòrica electoralista permanent amb un Bertín Osborne fent cara de fascinat i assentint amb el cap quan els escoltava, amb un somriure complaent. Ho va fer fins i tot quan Abascal mentia sobre la violència contra les dones i les denúncies falses. És l’única entrevista que Abascal ha acceptat a la televisió. L’argument definitiu per entendre quina mena d’espectacle ofereix, des de casa seva, el presentador. Luxe residencial i la dreta més castissa brindant, atipant-se i passejant pel jardí, bevent un vinito amb la inicial del senyoret gravada a la copa. Mai cap repregunta, mai cap qüestió sobre els aspectes més complexos de governar, ni tan sols cap dubte sobre el seu programa electoral. No va sortir ni el màster de Casado quan li preguntava pels seus estudis. Només la lliçó apresa, l’oratòria fàcil que han repetit en mil escenaris i el presentador agraït. Sobre el marbre, un plat ple de pebrots com a símbol de la virilitat. I Abascal servint els pebrots cuinats disposant-los segons els colors de la bandera espanyola: vermell, groc, vermell. Testosterona, bandera i discurs basat en l’èpica i no en el rigor i les dades. El retrat perfecte de la política i el país que ens espera.
