Un més a la paperera de la història

Després d’uns resultats catastròfics, Roger Montañola pujava una fotografia a les xarxes on se’l veia navegant cofoi cap a un horitzó de vacances i, com va recordar no pocs cops en campanya, sous ben lucratius esperant-lo al sector privat. Al text que acompanyava la imatge parlava de “principi de realitat”, deia que “Catalunya no té ni vol un espai catalanista pragmàtic” i reblava amb una frase insuperable: “Ben mirat, es viu de conya en la paperera de la història!”. Les particularitats del panorama català ofusquen que, darrere de la desaparició anecdòtica del PDECat, podem estirar el fil d’un canvi d’època profund i inexorable, i que potser sí que el neoliberalisme hagi arribat per fi a la paperera de la història.

Com gairebé totes les coses importants dels últims tres quarts de segle, el neoliberalisme va originar-se als Estats Units i es va estendre per la resta del món i, com veurem, la seva defunció també. Els orígens de la cosa es remunten a mitjan segle passat, i s’han d’entendre com una reacció contra el liberalisme del New Deal de Franklin Delano Roosevelt, un conjunt de polítiques que combinaven una aposta pel capitalisme combinada amb una forta regulació estatal. Seguint la llei del pèndol històric, aquesta hegemonia de ferro va activar un moviment contracultural, les figures més importants del qual van ser Friedrich Hayek i Milton Friedman, que denunciaven que aquest control estatal era una forma de totalitarisme encobert i prometien que privatitzar com més coses millor seria la solució a tots els problemes. Després d’anys de picar pedra, tot va canviar quan dos creients de la religió neoliberal van ocupar el poder més alt: Ronald Reagan als EUA, i Margaret Thatcher a Anglaterra. El món va fer un tomb, i els acadèmics estan força d’acord que els darrers quaranta anys la dreta i l’esquerra no han fet altra cosa que polítiques més o menys neoliberals.

És probable que els historiadors datin el final d’aquest cicle el 2016 amb la presidència de Donald Trump, el primer president americà que va pujar al poder fent una campanya obertament antineoliberal al bressol del neoliberalisme. Encara que després es va desdir de moltes coses, Trump va arribar a la Casa Blanca gràcies al seu cap de campanya, Steve Bannon, l’ideòleg i estrateg més influent per a les dretes postliberals que després de Trump han proliferat com bolets arreu del món. A grans trets, el postliberalisme d’inspiració trumpista proposa un nacionalisme econòmic i un supremacisme identitari, una reversió de tots els aspectes de la globalització que havia estat, justament, la nau insígnia del neoliberalisme. La gràcia és que, igual que Clinton i Blair van suavitzar la retòrica, però van mantenir el projecte desregulador de Reagan i Thatcher, Joe Biden ha combatut ferotgement Trump en el front cultural, però ha mantingut i fins i tot radicalitzat el programa econòmic de despesa massiva de l’estat. Als Estats Units d’avui, l’únic secret per aconseguir que una llei es guanyi l’aprovació dels dos partits és presentar-la com una mesura que protegeixi les indústries americanes de la lliure competició amb la Xina.

Potser el que és més important de recordar quan mirem aquests canvis d’època és que el tomb ideològic sempre va després d’una crisi econòmica. Igual que el neoliberalisme no va fer forat fins que la crisi del petroli de 1973 va frenar la prosperitat que el keynesianisme havia garantit durant tants anys al món modern (8 anys després, Reagan arribava a la presidència), el postliberalisme ha anat guanyant terreny arran de la crisi financera del 2008 que va fer esclatar tantes bombolles (8 anys després, Trump arribava a la presidència). L’hegemonia neoliberal ha portat molta prosperitat als països pobres, però ha incrementat les desigualtats als països rics. El neoliberalisme ja no és una ideologia útil perquè no té res a oferir als perdedors de la globalització de primer món, que no paren de créixer.

De tots els partits que es presentaven a les eleccions, el PDECat és el que va rebre una puntuació més alta per l’Institut Ostrom, el think tank liberal de Catalunya. No hi ha cap dubte que els fracassos d’aquest espai s’expliquen per moltes raons. Però el desinterès quasi còmic amb què la societat ha rebut la candidatura de Montañola no es pot entendre sense la crisi global d’una ideologia que no només ha deixat d’interpel·lar la gent, sinó també les elits, que quan detecten que un discurs ja no ven, el deixen caure sense compassió. Després d’anys escoltant professors d’economia que explicaven les bondats del lliure mercat, la globalització i la desregulació, ara ens trobem que el que figurava que era de sentit comú durant quaranta anys ha resultat ser una ideologia amb el seu cicle de vida com totes les altres. No cal dir que, mirant les noves propostes que emergeixen arreu del món, no hi ha cap garantia que el que vindrà sigui millor.