Amb el govern del president Salvador Illa, el nostre Trajà, hem entrat en un temps de Pax Autonòmica. Salvador Illa, que no només respecta sinó que estima l’Espanya de la Constitució del 78, proposa estabilitat i ordre a l’interior i seguretat a l’exterior, com la Pax Romana. Es tracta de garantir la confiança que necessita l’economia catalana per tal que les empreses puguin assumir els seus propis riscos, i a fora agradar a la resta d’autonomies espanyoles i al govern de Madrid per evitar el conflicte. Serenitat i concòrdia. És un compromís que ha tingut premi electoral després del fracàs de l’intent secessionista del 2017. El govern del PSC és d’una socialdemocràcia tan moderada que ocupa còmodament el centre del mapa polític, i si no fos per la qüestió nacional podria formar una gran coalició amb Junts.
A la Pax Autonòmica hi contribueix decididament una ERC afeblida internament i electoralment, a qui no li queda més remei que empassar-se tots els gripaus que ella mateixa posa sobre la taula negociadora. Des del finançament singular, que si mai arriba a ser alguna cosa ho serà encara més per als altres, fins al fallit acord per traspassar Rodalies, que només servirà per empassar-nos la ira dels usuaris i la responsabilitat de la desídia històrica en inversions de l’Estat. ERC no té altre marge de maniobra –amb Junts són i sempre seran com l’oli i l’aigua–, i per molt que el PSC l'hi faci el més amable i digerible possible de cara a la galeria, la seva gesticulació negociadora es desacreditarà amb el pas del temps.
A l’esquerra del PSC i d’ERC només hi ha retòrica ideològica extrema, populista i fins i tot antipolítica, imprescindible quan la fragmentació del mapa polític la fa necessària. I si no fos per la simpatia i condescendència amb què la solen tractar determinats mitjans de comunicació, se’n veuria la inconsistència i la irrellevància. Vull dir irrellevància a l’hora de governar, però no a l’hora d’imposar un discurs públic català molt aviciat, d’un estatalisme paternalista i controlador, i que és el combustible coadjuvant de la reacció, no menys populista, de les dretes extremes.
El son beatífic de l’actual Pax Autonòmica només és mig destorbat per Junts però, paradoxalment, des de dins, participant-hi. En part, pel fet que encara té al seu líder a l’exili i que no hi pot haver plena pacificació fins que no retorni, ni es podrà saber el paper definitiu del president Carles Puigdemont, a qui ningú no veu fent de cap de l’oposició. En part, també, per la incomoditat a Junts d’haver nascut com un refregit entre un passat convergent moderat i una expectativa independentista transversal, ara frustrada i sense horitzó. Com ja vaig explicar aquí mateix ("La fatalitat de ser decisius", 30 de gener), el paper determinant de Junts en l’estabilitat del govern espanyol és un regal enverinat que si bé els projecta políticament a l’espai públic alhora els aboca a tantes contradiccions com a ERC. Per molt que des d’aquí els hi empenyin –per estimbar-los–, Junts no pot repetir l’error del 2000, ara de facilitar el govern del PP de Feijóo.
No hauria dibuixat tot l’espai d’aquesta Pax Autonòmica sense esmentar Vox –la ultradreta populista espanyolista–, el PP –una dreta irrellevant a Catalunya– i, sobretot, Aliança Catalana. D’aquests, és AC qui, malgrat la seva petita representació, acapara més interès per l’obsessió dels mitjans d’exorcitzar-la més que no pas d’entendre-la. AC, en primer lloc, és un senyal de normalitat local vistos els mapes polítics internacionals. Si a més de no tirar papers a terra, d’anar amb el lliri a la mà i de fer la revolució dels somriures ens volíem estalviar una dreta populista catalana, certament se’ns hauria d’acusar de ser insaciables. Segonament, observeu que AC només ha començat a sortir als mitjans quan s’ha vist com un instrument útil per desqualificar Junts, presentant-los com a competidors directes. El cert, però, és que els transvasaments de militants qualificats de Junts i ERC a AC és ben equilibrat, i no sembla que assumir competències en polítiques d’immigració, exactament les mateixes que ara gestiona Sumar, faci Junts ni més ni menys xenòfob. I, en tercer lloc, el que realment inquieta del populisme d’AC és que planta cara al populisme d’esquerres. Però ni Vox, ni el PP ni tan sols AC fan trontollar la Pax Autonòmica del president Illa, sinó que, per contrast, la centren i la reforcen.
La Pax Autonòmica només té un punt feble, i és que necessita com l’aire que respira que a Espanya governi el PSOE del funambulista Pedro Sánchez. Sense els seus jocs malabars, el projecte del PSC perdria tota credibilitat i de passada les conseqüències per a ERC i Junts serien dramàtiques.
La Pax Romana va durar 200 anys...
