La pausa del dinar

A mi el que em fa il·lusió, de tot això del Tribunal Constitucional, amb els jutges caducs, dividits entre toga progre i toga cònser, és això del dinar. S’estan discutint els uns amb els altres, i diuen de parar per dinar. I paren per dinar. Dues hores i mitja.

Devien anar cada bloc a un restaurant diferent i no de menú. Perquè en un restaurant de menú doblen taula i dues hores i mitja no se les poden permetre. Dues hores i mitja és molt més del que duren alguns àpats de Nadal que conec. En alguns àpats de Nadal que conec les dues hores i mitja donen per dinar, dir el vers i recollir la cuina i tot.

No devien portar tàper, ses senyories, perquè no es tracta d’anar a un parc amb el poke-bowl a entomar el sol mentre menges amb forquilla de fusta reciclable i et venen tots els pardals i coloms als peus a veure si et cau un fideu. I no devien anar al McDonalds, perquè allà, per molt McMenú que demanis, si t’hi estàs dues hores et ve el pallasso i et fa fora, encara que siguis l’Anna Grau, candidata a l’alcaldia de Barcelona per Ciutadans, un partit al qual, últimament, li abelleix d’anar a reunir-se en llocs d’aquests. Devien anar cada un dels blocs a un restaurant “una mica bé”.

Comptem mitja hora per a copa de benvinguda, cervesa, vermut (vermú) o bloody mary i observació de carta. Comptem deu minuts per a dos aperitius (la crema de pèsols amb cruixent de ceba i la croqueta de cocido). Comptem vint minuts per a l’arròs “a nuestra manera” i vint minuts més pel lluç a la donostiarra, la pularda, el filet sanguinolent i l’steak amb patates suflé. Comptem vint minuts més per al pastís de fruites del bosc, per al gelat en tres textures o per a la taronja preparada que et pela el cambrer. Queda una eternitat per al cubata, el whisky, el didalet de limoncello o d’orujo o el cava “no catalán”.