THE NEW YORK TIMES

Trump ens porta al caire de l’abisme

El president dels EUA, Donald Trump, durant una trobada amb els governadors de Colorado, Jared Polis, i de Dakota del Nord, Doug Burgum, a la Casa Blanca, el 13 de maig d'enguany.
i Paul Krugman
02/06/2020
4 min

La tardor passada Bob Kroll, cap del sindicat policial de Minneapolis, va aparèixer en un míting de Trump. Li va donar les gràcies per haver acabat amb “l’opressió de la policia” a mans de Barack Obama, i per deixar que siguin els policies “els que posin les manilles als delinqüents en lloc de ser nosaltres els emmanillats”. La setmana passada la mort de George Floyd mentre era detingut a Minneapolis va desencadenar una sèrie de manifestacions contra la brutalitat policial. Unes manifestacions que només van rebre com a resposta més brutalitat policial, amb una violència sense precedents contra els mitjans de comunicació. Aquests fets han deixat clar què volia dir Kroll quan parlava de treure les manilles als policies. I Donald Trump, lluny d’intentar calmar la ciutadania, està tirant gasolina al foc; gairebé sembla que vulgui incitar a una guerra civil.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Crec que no exagero gens si dic que els Estats Units que coneixem són al caire de l’abisme.

Com hem arribat fins aquí? Vet aquí el nucli del relat que resumeix la política dels Estats Units durant aquestes últimes quatre dècades: les elits benestants han utilitzat el racisme blanc com a arma per obtenir el poder polític, i per mitjà d’aquest poder han aplicat unes mesures que han enriquit els que ja eren rics a costa dels treballadors. Abans de l’arribada de Trump a la presidència, encara es podia negar –pels pèls– aquesta realitat sense cargolar-se de riure. Ara, en canvi, només la ceguesa voluntària pot impedir veure el que està passant.

De tant en tant, encara veig reportatges periodístics que qualifiquen Trump de “populista”. Però la política econòmica de Trump ha sigut tot el contrari del populisme: ha sigut incansablement plutocràtica, centrada sobretot en els esforços –reeixits– per aconseguir l’aprovació d’enormes retallades d’impostos per a les empreses i els rics, i també en els intents –fins ara infructuosos– de deixar sense assegurança mèdica els pobres i les famílies de classe treballadora. Les guerres comercials tampoc ens han permès recuperar els nivells d’ocupació de qualitat d’altres èpoques. Abans que el coronavirus ens submergís en la depressió, ja s’havia demostrat que Trump era incapaç d’aconseguir que augmentessin substancialment els llocs de treball del sector industrial o de la mineria del carbó. I els agricultors, que el 2016 van donar suport a Trump per un gran marge de vots, han patit greus pèrdues per culpa de les seves guerres comercials.

Així doncs, en el fons, què ha ofert Trump a la classe treballadora blanca, que constitueix gran part de la seva base electoral? Doncs, fonamentalment, els ha donat un sentiment d’afirmació i també un marge per a l’hostilitat racial. I enlloc es veu això més clar que en les relacions del president amb la policia.

Si els interessos econòmics personals fossin l’únic condicionant de l’orientació política, el més lògic seria que els policies estiguessin a favor dels demòcrates. Al capdavall, són empleats del sector públic i tenen sindicats, mentre que els republicans estan en contra dels sindicats i del sector públic. Tampoc guanyen prou diners per beneficiar-se gaire de la baixada d’impostos de Trump. I els seus llocs de treball correran un greu perill si la davallada d’ingressos obliga l’estat i els governs a aplicar dràstiques retallades a la despesa, i si els aliats de Trump al Senat bloquegen l’ajuda que podria impedir aquestes retallades.

De fet, les aportacions econòmiques dels sindicats del sector públic van a parar molt majoritàriament als demòcrates. I tot i que, el 2016, molts bombers van votar Trump, el seu principal sindicat s’ha pronunciat ara a favor de Joe Biden. Però molts policies i els seus sindicats són encara ferms partidaris de Trump, i han explicat molt clar per què: estan convençuts que el president els farà costat fins i tot –o potser sobretot– si incorren en conductes abusives contra les minories racials.

Aclarim una cosa: molts policies –probablement la majoria– es van comportar correctament la setmana passada. De fet, en algunes ciutats la policia va mostrar la seva solidaritat amb els manifestants, unint-se a les marxes o agenollant-se. Però Trump s’arrenglera clarament amb els que rebutgen la idea que als policies, o a qualsevol altre representant de l'autoritat, els hem d’exigir responsabilitats per les conductes abusives. Recordeu que ja es va valdre de la seva autoritat per perdonar els soldats de l’exèrcit nord-americà a qui la justícia militar havia acusat o condemnat per crims de guerra.

Dilluns, en una conversa telefònica amb els governadors dels diferents estats del país, en cap moment va donar a entendre que reconeixia que potser les manifestacions estaven justificades, ni que ell mateix hauria de tenir algun paper en la unificació de la nació. Ben al contrari, als governadors els va dir que tota la violència provenia de “l’esquerra radical” i va insistir que havien de ser més durs: “Us heu d’imposar o semblareu una colla d’imbècils; heu d’arrestar la gent i portar-la a judici”. Trump –que es va refugiar en un búnquer subterrani quan els manifestants van començar a manifestar-se davant de la Casa Blanca– també els va dir que la majoria d’ells “eren molt dèbils”. Va ser una performance terrorífica.

Com ja he dit, fa dècades que els republicans exploten l’hostilitat racial per guanyar eleccions, tot i aplicar un programa polític que perjudica els treballadors. Però ara Trump està portant aquesta estratègia cínica a una mena d’apoteosi. D'una banda, en la pràctica incita els seus partidaris a la violència. De l'altra, és a un pas de demanar la intervenció de l’exèrcit contra la protesta social. I a hores d’ara no es preveu cap oposició activa per part d’altres republicans.

Ara bé, crec que, en un futur pròxim, Trump no aconseguirà provocar una guerra de races, tot i que se li nota que es mor de ganes de recórrer a la força. Però sí que és probable que els pròxim mesos siguin molt i molt desagradables.

Al cap i a la fi, si Trump fomenta la violència i parla de solucions militars per a unes manifestacions indiscutiblement pacífiques, què no faran ell i els seus partidaris si té possibilitats de perdre les eleccions del novembre?

Traducció: Lídia Fernàndez Torrell

Copyright The New York Times

stats