L’apaivagament ens ha dut fins aquí

Així doncs, ¿per fi podem dir la paraula que comença per f? El terme feixista no s’ha de fer servir a la lleugera. Al meu entendre, l’estil de fer política de Mitch McConnell ha fet un mal terrible als Estats Units. Però fer maniobres parlamentàries cíniques no és el mateix que proferir amenaces i fomentar la violència; per això, jo no qualificaria McConnell de feixista.

En canvi, Donald Trump sí que és un feixista: un autoritari disposat a recórrer a la violència per fer realitat els seus objectius, basats en un nacionalisme racial. I també ho són molts dels seus partidaris. Si encara en teníeu algun dubte, l’assalt d’aquest dimecres al Congrés el deu d’haver dissipat. I si la història ens ha ensenyat una lliçó sobre com hem de tractar els feixistes, és aquesta: és inútil contemporitzar-hi. Fer-los concessions no els pacifica, només els anima a anar més enllà.

Per què, doncs, tants personatges públics que haurien de saber què significaven Trump i el seu moviment han intentat, una vegada rere l’altra, contemporitzar-hi i cedir a les seves exigències? Per què encara ho fan ara? Penseu en alguns dels fets assenyalats que han marcat el camí fins al saqueig del Capitoli.

Un gran pas es va fer al febrer, en el procés d’ impeachment, quan tots els senadors republicans -amb l’excepció de Mitt Romney- van votar en contra de condemnar el president, tot i que hi havia proves molt clares de la seva culpabilitat. Es va parlar molt de Susan Collins, que es va justificar dient que hi havia votat en contra amb l’esperança que Trump “aprengués la lliçó”. El que en realitat va aprendre és que podia abusar del seu poder amb tota impunitat.

Un altre gran pas va tenir lloc a la primavera, quan uns manifestants armats, incitats per Trump, van amenaçar les autoritats de Michigan per les restriccions del covid-19. Aquells fets, un assaig general de la violència d’aquesta setmana, van merèixer algun gest de desaprovació dels polítics republicans, però cap condemna categòrica. De fet, un dels líders d’aquestes manifestacions, Meshawn Maddock -participant dels aldarulls de dimecres- segurament es convertirà en copresident del Partit Republicà a Michigan.

Una vegada més la lliçó va quedar clara: els activistes de dretes poden amenaçar impunement els representants polítics, encara que això impliqui l’exhibició d’armes en espais públics.

Després ha vingut la negativa de Trump a acceptar la derrota electoral, un fet sense precedents. Molts republicans li han fet costat en l’intent d’anul·lar la voluntat dels votants: gairebé dos terços dels republicans de la Cambra han votat en contra d’acceptar els vots electorals de Pennsilvània, i ho han fet després del motí trumpista.

Però fins i tot els que no s’han sumat activament a les temptatives de cop d’estat han procurat no desairar obertament Trump ni els seus seguidors. McConnell ha tardat més d’un mes a reconèixer Joe Biden com a president electe. Un veterà republicà va dir al Washington Post : “Què té de dolent seguir-li el corrent una miqueta més de temps?” Doncs bé, ara ja coneixen la resposta.

I, per últim, què va passar dimecres? Era previsible que hi hagués un assalt trumpista durant la confirmació de la victòria de Biden. Llavors, per què les mesures de seguretat van ser tan poc estrictes? Per què amb prou feines es va fer alguna detenció?

Sembla que els responsables de protegir el Congrés no volien que els veiessin tractant els assaltants del moviment MAGA (Make America Great Again) com el perill que en realitat són. El Wall Street Journal va informar que als alts càrrecs del departament de Defensa els preocupava l’efecte que faria el desplegament de militars a les escales del Capitoli, una cosa que no els va amoïnar gens ni mica l’any passat, durant les protestes del moviment Black Lives Matter, molt menys amenaçadores. Però l’agència de notícies Associated Press ha comunicat que, segons representants del departament de Defensa, la policia del Capitoli va rebutjar les ofertes d’ajuda.

I, una vegada més, contemporitzar amb els feixistes segurament no farà sinó donar-los ales. Fins ara, el que han après els extremistes del trumpisme és que poden assaltar amb violència les principals institucions de la democràcia nord-americana sense patir-ne gairebé cap conseqüència. Salta a la vista que consideren les seves proeses com un triomf i es moren de ganes de fer-ne més.

Perquè això no s’ha acabat. Si no esteu morts de por pel que pugui fer Trump d’aquí al dia de la presa de possessió és que no hi heu pensat. I no pot ser que jo sigui l’únic que pateix pel que pugui passar en la presa de possessió de Biden.

Després de veure com ha fallat la protecció del Congrés, ¿com podem estar segurs que hi haurà la necessària seguretat durant el traspàs de poders? No fa gaire temps aquest neguit ens hauria semblat paranoic, però ara el trobem d’allò més raonable. I encara que a la presa de possessió tot vagi com una seda, l’amenaça continuarà existint. Si us imagineu que els que van assaltar el Capitoli desapareixeran quan Biden s’hagi instal·lat a la Casa Blanca és que sou uns il·lusos.

Què hi podem fer, doncs? És hora de deixar de fer concessions als feixistes que hi ha entre nosaltres. Les forces d’ordre públic han de procurar arrestar els participants en l’atac de dimecres, tants com puguin: alguns ja han sigut identificats i hi ha gravacions de vídeo que poden facilitar la identificació de molts més.

I també s’ha d’arrestar tothom que intenti interferir violentament en el traspàs de poder.

Finalment, s’han d’assumir responsabilitats per tots els delictes que s’hagin comès aquests últims quatre anys, ¿o és que algú dubta que els aliats i socis de Trump han participat en fets delictius? No em digueu que hem de mirar endavant i no enrere; si volem que el futur sigui millor, és fonamental que es retin comptes per les accions del passat.

Fer concessions és el que ens ha portat fins aquí. I això s’ha d’acabar ara mateix.

Copyright The New York Times