Austràlia ens mostra el camí cap a l’infern

En un món racional, els incendis d'Austràlia serien un punt d'inflexió històric. Al cap i a la fi, és exactament la mena de catàstrofe que els científics del clima ens havien anunciat si no preníem mesures per reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle. De fet, un informe del 2008 encarregat pel govern australià preveia que l'escalfament global provocaria que les temporades d'incendis del país comencessin abans, acabessin més tard i fossin més intenses a partir del 2020.

A més, encara que dir-ho pugui semblar cruel, aquest desastre és insòlitament fotogènic. No cal llegir-se detingudament gràfics i taules estadístiques; és una història terrorífica explicada per parets de foc i refugiats aterrits que s’amunteguen a les platges.

Per tant, ara hauria de ser el moment en què els governs finalment comencessin a fer esforços urgents per evitar la catàstrofe climàtica.

Però el món no és racional. De fet, el govern antiecologista australià s’ha mostrat profundament indiferent davant d’un desastre en què els malsons dels ecologistes s’han fet realitat. I els mitjans de comunicació antiecologistes, en particular l’imperi Murdoch, s’han dedicat a desinformar a tort i a dret i han intentat atribuir la culpa als piròmans i als "hippies verds" que no han permès que els serveis de prevenció d’incendis eliminessin prou arbres.

Aquestes reaccions polítiques són més esfereïdores que els incendis mateixos.

Els optimistes climàtics sempre han esperat que hi hagués un ampli consens a favor de prendre mesures per salvar el planeta. Sempre s’havia dit que la dificultat d’aplicar aquestes mesures era que costava conscienciar la gent: el problema era complex, i d’altra banda els danys eren massa graduals i massa invisibles. A més, els grans perills estaven situats en un futur massa llunyà. Però, segurament, quan s’hagués informat prou gent sobre els perills, quan les proves de l’escalfament global fossin prou aclaparadores, l’acció climàtica deixaria de ser una qüestió partidista.

Dit d’una altra manera, la crisi climàtica es convertiria finalment en l’equivalent moral de la guerra: una emergència que transcendiria les diferències polítiques habituals.

Però si un país en flames no és suficient per crear un consens que porti a actuar, si ni tan sols no és prou perquè la posició antiecologista es moderi, ¿què podem esperar? L’experiència d’Austràlia indica que el negacionisme climàtic persistirà plogui o nevi, és a dir, encara que hi hagi onades de calor devastadores i tempestes catastròfiques.

Podríem estar temptats de considerar que Austràlia és un cas especial, però als Estats Units fa molt de temps que s’agreuja la mateixa divisió partidista. A la dècada dels 90, era gairebé igual de probable que els demòcrates i els republicans diguessin que els efectes de l’escalfament global ja havien començat. Des d’aleshores, però, les opinions partidistes han anat divergint: els demòcrates estan cada cop més inclinats a veure que el canvi climàtic s’està produint (tal com efectivament està passant), mentre que els republicans cada cop veuen i senten més lluny el perill climàtic.

¿Aquesta divergència reflecteix la composició canviant dels partits? Al cap i a la fi, els votants amb una formació elevada han anat alineant-se amb els demòcrates i els votants amb menys formació, amb els republicans. Per tant, ¿pot ser que la qüestió depengui de fins a quin punt està ben informada la base de cada partit?

Probablement no. Hi ha evidències sòlides que indiquen que els conservadors amb una formació elevada i amb una bona informació sobre la política tendeixen més que altres conservadors a dir coses que no són certes, probablement perquè és més fàcil que sàpiguen què és el que l’elit política conservadora vol que creguin. En particular, els conservadors amb una elevada formació científica són especialment propensos a negar la situació del clima.

Ara bé, si la negació climàtica i l’oposició a prendre mesures són inamovibles fins i tot davant d’una catàstrofe evident, quina esperança hi ha que puguem evitar l’apocalipsi? Siguem sincers amb nosaltres mateixos: el panorama és bastant galdós. Tot i això, no podem abaixar els braços. Quin és el camí que cal seguir?

La resposta, bastant clara, és que la persuasió científica cada vegada és menys eficaç. Entre la gent que encara nega la realitat del canvi climàtic o, si més no, s’oposa a posar-hi remei, molt poca canviarà de postura com a conseqüència d’una acumulació de proves més gran, o fins i tot de la proliferació de nous desastres. Qualsevol actuació que es pugui dur a terme haurà de ser en el context d’una intractable oposició de la dreta.

Al seu torn, això vol dir que l’acció climàtica haurà d’oferir beneficis immediats a un gran nombre de votants, perquè les polítiques que aparentment requereixen un sacrifici generalitzat, com ara les que es basen principalment en els impostos a les emissions de CO2, només serien viables amb un consens polític al qual és evident que no arribarem.

Quina mena d’estratègia política podria ser eficaç? He rellegit un discurs del 2014 de l’eminent politòleg Robert Keohane, que va suggerir que una manera de superar l’impàs polític sobre el clima podria ser "posar l’èmfasi en grans projectes infraestructurals que creïn llocs de treball", és a dir, un Green New Deal. Aquesta estratègia podria donar lloc a un "gran desplegament de la indústria climàtica" que, de fet, seria molt bo en termes de sostenibilitat política.

¿Pot ser que una estratègia com aquesta tingui èxit? No ho sé, però sembla que és la nostra única possibilitat, tenint en compte la realitat política d’Austràlia, els Estats Units i altres països, on les poderoses forces de la dreta estan decidides a desbrossar-nos el camí cap a l’infern.

Traducció: Marc Rubió Rodon

Copyright The New York Times