Digue’m pel meu (altre) nom

FilòsofEncara em passa, no tan sovint com abans, trobar-me amb algú que s’obstina a referir-se a mi amb un pro-nom femení, o que es nega a dir-me pel meu únic nom, aquest altre nom que ara és meu. Llavors puc rebatre retòricament el seu enunciat, aportar proves institucionals (mostrar el meu nou document d’identitat, com un convers del segle XV mostrava el seu certificat de puresa de sang) o fins i tot accentuar la meva performance de la masculinitat: deixar d’afaitar-me durant dos dies, portar les botes més grosses, els pantalons més amples, evitar portar una bossa a la mà, puc fins i tot escopir quan camino pel carrer o deixar de somriure (la masculinitat requereix de vegades aquest conjunt d’estúpides coreografies corporals), però cap d’aquestes pràctiques és suficient per provar la veritat del gènere, per la bona i simple raó que la veritat del gènere (com la puresa de sang al segle XV) no existeix fora d’aquest conjunt de convencions socials intersubjectives. El gènere no és una propietat psíquica o física del subjecte ni una identitat natural, és una relació de poder sotmesa a un constant procés col·lectiu de subjecció -al mateix temps de suport i de control, de subjectivació i de submissió.

Durant els dos o tres primers anys de la transició, la masculinitat d’un home trans penja d’un fil. Un fil que va de mà en mà, que qualsevol pot lligar o trencar. Cada persona, cada institució, en un moment donat pot lligar aquest fil o tallar-lo. Una encaixada de mans, una mirada, un nom o un pronom pronunciats, un document, una signatura, l’acceptació d’obrir un compte bancari, l’acceptació d’un carnet de conduir, una confidència feta, un braç passat per sobre de l’espatlla, una pregunta, una manera d’oferir una cigarreta o una copa... i el fil es teixeix o es desfà. En menys d’un segon. Aquest fil social és el que ens subjecta i ens subjectiva, el que ens constitueix o ens destitueix com a subjectes polítics.

Si la decisió d’iniciar un procés de reassignació de gènere és individual i aparentment voluntària, el procés de transició és radicalment col·lectiu i obert a constants validacions o censures. La intensitat del dolor que se sent quan un es veu confrontat al fet que algú es refereixi a ell amb un altre pronom, o es negui a dir-li per l’únic nom que ara té, és directament proporcional a la força amb la qual aquest petit gest ve a repetir una cadena històrica de violències i exclusions. Aquest enunciat insignificant ve a restituir una jerarquia normativa entre els que tenen dret a un (pro-)nom i els que no. Qui (pretenent que sap sobre el nostre sexe més que nosaltres mateixos) es nega a dir-nos pel nostre nou nom, o a declinar en masculí o femení la nostra presència en la llengua, no anteposa, contràriament al que sovint s’afirma, la biologia al fet social -sovint, el que ho fa sap poc o gens de la nostra anatomia-, sinó que dona prioritat a una ficció social normativa sobre una ficció social en vies d’institució. Per dir-ho amb els termes de l’antropòleg Philippe Descola, en els processos de reconeixement de gènere i sexual no hi ha una lluita entre la natura i la cultura sinó entre dos (o més) registres culturals de la diferència sexual: un de normatiu i un altre de dissident.

Cada dia, mentre camino enmig d’aquesta xarxa inaudita de fils friables, em dic que fer una transició de gènere és potser el procés polític experimental més bonic que pot viure un humà de principis del tercer mil·lenni. Però també un dels més arriscats, comparable potser a la migració, a la reinserció després de sortir de la presó, a la tornada a la feina després que t’hagin diagnosticat sida o càncer, a ser mare o pare o fill o filla o fille adoptiu, a passar de ser actriu porno a ser professora de gimnàstica, a haver estat diagnosticat esquizofrènic o borderline i intentar tornar a fer això que alguns anomenen, sense saber de què parlen, vida normal.

En cada procés de transició es porta a terme una reescriptura completa del contracte social en què l’existència política d’un cos pot ser afirmada o negada. Com per a un migrant, l’èxit del viatge de la transició depèn de la generositat amb què altres t’acullen i et subjecten, sense pensar constantment “Vet aquí un estranger” o “Tu ets en realitat una dona”, sinó mirant la teva singularitat com a cos vulnerable a la recerca d’un altre lloc en el qual la vida pugui arrelar. I, de passada, descobrint amb tu l’espai nou de la realitat social que s’obre amb la teva existència. Com un migrant, una persona en transició elabora a poc a poc una cartografia de supervivència que distingeix espais transitables o intransitables, llocs en els quals pot existir o en els quals la seva existència es veu constantment contestada, fins a constituir-se amb èxit (no sempre) una xarxa de subjecció que permeti donar existència material a la ficció política del seu gènere.

En el domini de l’humà, suggeria Derrida en el seu últim seminari, La Bèstia i el Sobirà, no hi ha sobirania natural. El que aprenem de la transició (de la migració, de la reinserció...) és que la sobirania de qualsevol subjecte polític (no només el trans, o el migrant, o el subjecte no-blanc...) no ve donada per endavant sinó que es fa i es desfà constantment a través d’un ampli suport social i institucional: si a qualsevol de vostès li fos retirat el document d’identitat, el passaport, la certesa de poder presentar-se al col·legi com el pare dels seus fills, la possibilitat d’anar a visitar un metge de capçalera, o d’anar a la piscina, si no s’acceptés dir-li pel seu nom o utilitzar un pronom determinat per referir-se a vostè, si li fossin retirats la salutació, l’afecte, l’abraçada... la seva existència social, sexual i política es veuria erosionada o fins i tot destituïda. D’aquesta existència que vostè s’imagina com a autènticament seva no en quedaria a penes res.

El que caracteritza la nostra ontologia és un radical principi d’indeterminació: la necessitat d’estar subjecta a un constant procés de construcció i destrucció social. La nostra sobirania no està feta d’anatomia, sinó d’una bastida de ficció, una mena d’exoesquelet social que ens manté vius: no hi ha res de “real” en un nom, o en un adjectiu, o en un document d’identificació que diu “alemany” o “francès”, “espanyol” o “sirià”. El nom és fum, deia Goethe, i no obstant això respirem gràcies a aquesta glopada de fum compartit. Per això, sisplau, digui’ns pel nostre (altre) nom.