Cos obert
FilòsofFa poc la comunitat científica va anunciar el descobriment d'un nou òrgan del cos humà. El que han anomenat "interstici" seria un "conglomerat de teixits plens de líquid, de la mateixa dimensió que la pell, que actua d'amortidor protegint els músculs i altres òrgans". L'anunci ha generat una ardent polèmica en l'àmbit mèdic. Mentre que part de la comunitat científica afirma que és possible descobrir nous òrgans fins ara no detectats per les formes tradicionals d'examen o visionat, una altra part de la mateixa comunitat considera que l'anatomia humana ja ha estat explorada de manera exhaustiva i que no hi ha possibilitat de parlar de "nous òrgans". Així, per exemple, James Williams, director del Laboratori d'Anatomia Humana de la Universitat Rush, ridiculitzava el descobriment.
Contràriament a les afirmacions de Williams, el discurs mèdico-científic no ha deixat de descobrir (o caldria dir ‘inventar’?) nous òrgans del cos durant els dos últims segles. Va passar amb el descobriment del clítoris al segle XVI, amb el descobriment de les trompes de Fal·lopi al segle XVIII, amb l'òvul i l'espermatozoide al segle XIX... la llista seria interminable. Lluny del que podríem imaginar, que nous òrgans puguin ser descoberts (o inventats) no és una mala notícia, sinó tot el contrari.
El que la polèmica actual pel descobriment de l’interstici posa de manifest és la lluita entre dos epistemologies del cos. De la mateixa manera que Karl Popper va elaborar la distinció introduïda per Henri Bergson per diferenciar les "societats obertes" de les "tancades", podríem dir que hi ha dues epistemologies del cos humà segons les quals els cossos podrien ser considerats "cossos oberts" o "cossos tancats". A les epistemologies del cos tancat, el cos és entès com una entitat sagrada, determinada per lleis naturals, una anatomia finita, un territori absolutament cartografiat, un espai tancat (i, sigui dit de passada, mercantilitzat) en el qual la ciència pot intervenir per afinar-ne la representació però la definició formal i funcional del qual està acotada. Davant d'això, hi ha una epistemologia del cos obert segons la qual el cos està sent redefinit i modificat constantment pels seus usos socials i la seva relació amb el llenguatge i la tecnologia.
La batalla pel descobriment o la invenció de nous òrgans no és una mera qüestió de nomenclatura o de representació. Es tracta d'una qüestió eminentment política. On hi ha un òrgan és possible indicar una funció, un ús, una relació social, i, per tant, un procés d’agençament i de reapropiació. L'Escola Universitària de Medicina de Nova York que ha anunciat el descobriment de l’interstici ha parlat immediatament de noves tècniques de diagnòstic i tractament. El descobriment de l’interstici obre, per tant, un nou domini d'intervenció social, noves malalties, noves cures, nous fàrmacs, noves càtedres... Cada òrgan és un àmbit d'acció política. El caràcter polític d'aquesta disputa pels òrgans es posa de manifest de manera estrident en la resistència del discurs mèdico-científic a acceptar els genitals transformats per les teràpies hormonals i les pròtesis sexuals com a nous òrgans de ple dret del cos trans.
El dogma anatòmico-polític de la diferència sexual que presideix l'anatomia del cos tancat fa impossible que la medicina reconegui i certifiqui l'existència de nous òrgans genitals trans. Fins ara, el discurs científico-legal insistia en la possibilitat de transformar l'anatomia femenina en masculina o viceversa. Es parlava de les operacions de vaginoplàstia i de fal·loplàstia per referir-se a la construcció quirúrgica d'una vagina o d'un penis, però no existia la possibilitat d’anomenar o reconèixer altres òrgans fora del binarisme genital. El rebuig d'un gran nombre de persones trans a les operacions de reconstrucció genital cap al binarisme i l'aparició d'intervencions que no tenen com a objectiu la construcció d'una vagina o d'un penis, com ara la metoidioplàstia (que talla el lligament del clítoris per transformar-lo en òrgan extern), posen de manifest la necessitat del reconeixement de l'existència de nous òrgans trans.
Mentrestant, atrapats en l'epistemologia del cos tancat, els nostres cossos trans existeixen en un buit anatòmico-polític. Habito aquest buit anatòmico-polític quan vaig, per exemple, a la ginecòloga, i espero, amb el meu nom i el meu cos trans, en una sala plena de dones embarassades. Imagino que les dones es pregunten si soc l'acompanyant d'alguna d'elles. L'estupor augmenta quan la doctora em crida pel meu nom masculí. No soc l'acompanyant de cap dona. Soc un home trans en una consulta ginecològica. Però res d'això pot ser anomenat ni certificat. Quan acceptarà la comunitat mèdico-científica descobrir, anomenar i autoritzar els nostres òrgans trans?
