L'escriptor Paul Auster tenia la mateixa edat que Donald Trump, cosa que confirma que sovint la mort equivoca l'ordre de les seves prioritats. Ha tingut un gran talent per a l'escriptura de novel·les, i la seva obra, i ell mateix, han estat enormement populars arreu d'Amèrica i Europa. No ha estat un geni, i escric això com un elogi. Ell va ser el qui va definir un escriptor com “algú que, si tot va bé, passa cinquanta anys de la seva vida treballant tancat dins una habitació”. Volia dir que el secret de l'art de la literatura no era altre que la feina. Feina, feina i més feina, i la determinació de no donar mai per acabat el temps d'aprenentatge. Si algun dia un escriptor pensa, o sent, que ja domina el seu ofici, aleshores qui està acabat és ell.
Paul Auster tenia ben present això, i també el fet que la novel·la, com a forma literària, difícilment morirà mai, perquè respon a la necessitat que tenim els humans de contar-nos històries. “Els éssers humans necessiten històries, les necessiten quasi tan desesperadament com el menjar. I sigui quina sigui la forma en què es presentin –a la pàgina impresa, o a la pantalla de la televisió–, és impossible imaginar la vida sense històries”. Amb petites variacions, va repetir aquesta mateixa idea en diferents ocasions, per escrit o de paraula.
Com a lector, he explicat de vegades que vaig viure bastant de temps fascinat per la seva novel·la Leviatan, i he esmentat sovint el seu inici com a exemple d'una arrencada narrativa irresistible: una vegada llegit el primer paràgraf, un ja no pot aturar-se fins al final. A més de Leviatan, vaig ser (soc) admirador d'altres obres seves com El Palau de la Lluna, La trilogia de Nova York (Auster formava part dels novaiorquesos que els catalans senten com a seus, com Bruce Springsteen, encara que sigui de Nova Jersey, o Woody Allen, fins que va començar a no fer tanta gràcia), El conte de Nadal de l'Auggie Wren o La música de l'atzar. L'atzar, precisament, sol aparèixer conjuntament amb l'amor a les històries austerianes, i en són quasi sempre el tema i l'esdeveniment principal. També la identitat individual dels seus personatges, sovint qüestionada, posada en dubte: biografies incertes, noms que es repeteixen, genealogies que es desdibuixen, inicials que no se sap ben bé a qui corresponen, personatges que es diuen com l'autor però que no ho són (o sí?) pul·lulen per les seves pàgines, que tenen cabuda per a l'angoixa, l'humor, la desesperació, la morbositat, el misteri i allò que se sol conèixer com a bons sentiments. Ens estimem encara els personatges de Smoke i Blue in the face, les dues pel·lícules amb guió seu que va dirigir Wayne Wang. S'ha convertit en un tòpic sobre Auster mencionar les novel·les seves que no ens han agradat, i per tant ho obviarem. Els seus relats insisteixen sovint en la dificultat de delimitar on acaba la realitat i on comença la ficció. Costa de saber en quin d'aquests dos plans, el real o el fictici, Paul Auster és mort. Potser en cap.
