La pau entre l'Iran i Aràbia Saudita: per què ara?

Després de dècades d’enemistat i rivalitat, i set anys de trencament de relacions, l’Aràbia Saudita i l’Iran han fet una encaixada de mans gràcies a la mediació xinesa. Per què ara? Per què la Xina? Quines implicacions tindrà?

És cert que té una càrrega simbòlica i que pot contribuir a posar fi a la guerra al Iemen, en què els rebels houthis, que són xiïtes, tenen el suport de l’Iran; i la majoria sunnita, el de l’Aràbia Saudita. ¿És un problema religiós entre musulmans? No, però l’estructura sobre la qual se sustenta la rivalitat entre iranians i saudites sí que ho és. Des dels principis de l’Islam, la fractura que els separa té motivacions més polítiques que no pas teològiques.

Però en lloc de fer-se la guerra directament, el regne saudita i la república iraniana s’han enfrontat mitjançant tercers. Al Líban, els iranians donen suport a Hezbol·là, i a Síria al règim de Baixar al-Assad. L’Aràbia Saudita fa costat a faccions sunnites com el clan Hariri al Líban, mentre que a Síria ha finançat grups rebels salafistes. Ha estat una manera de contenir-se mútuament i intentar consolidar influència fora de les seves fronteres. Però el carro els va a tots pel pedregar. L'Iran no pot sufocar la protesta interna, mentre l’Aràbia Saudita ja no té al darrere l’incondicional suport americà. Es dilueix l’eix antiiranià que confegien amb Israel i els Estats Units. Signar una desescalada amb l'Iran pot donar al lideratge saudita un respir a la pressió perquè normalitzi relacions amb Israel, un canvi de rumb que tindria feina per justificar.

Tenir la Xina i Rússia de cara, dos vots del Consell de Seguretat de Nacions Unides, és tenir bons padrins. I la mediació xinesa aprofita la feina feta en mediació de l’Oman i l’Iraq. Fa més de dos anys (quan Trump va deixar la Casa Blanca), van començar a dialogar. Ningú tenia bona peça al teler i era una bona manera de tancar escenaris estancats com el del Iemen, ara que tothom sembla haver readmès ja Al-Assad, i el terratrèmol ha facilitat trencar el gel amb el règim sirià. El Líban està al límit a causa de la profunda crisi econòmica i política, i un Iraq demogràficament dividit podia beneficiar-se de la reconciliació, d’aquí que fes de mediador fins al canvi de primer ministre l’any passat. L’Oman, en canvi, té aquesta vocació diplomàtica i ha estat mot hàbil a l’hora de capitalitzar la seva “neutralitat religiosa” per ser intermediari (Oman és de culte musulmà ibadita, que prové dels kharigites, una escissió prèvia a la dels sunnites i xiïtes i, per tant, religiosament parlant, ni dels uns ni dels altres). Però ha estat la Xina, molt oportuna i oportunista, la que ha reblat el clau. En pocs dies, foto i encaixada de mans entre saudites i iranians i brindis amb Putin. Emparant-se en aquesta qüestionable neutralitat, la Xina es presenta com un actor internacional entenimentat. Un pacificador. ¿És la Xina el mediador honest que pretén? És el principal comprador de petroli de saudites i iranians, per a qui ha estat un salvavides durant les sancions. Els Estats Units ja no necessiten el petroli saudita i estan més ocupats en contenir Rússia que no pas en vetllar pel seu soci àrab. L’arribada de Biden i l’intent de revifar l’Acord Nuclear de 2015 posava en safata rebaixar la tensió.

Les plaques tectòniques de l’Orient Mitjà es reposicionen i la Xina ni arrossega una motxilla colonial com l’europea ni el segell “imperialista” dels Estats Units. Només hi té a guanyar. I al sud global, tot això, agrada. Veurem si aquests canvis tenen un efecte positiu en la pacificació regional.