La fe catòlica no para de retrocedir a l’estat espanyol, però no passa el mateix amb el poder de la seva Església. En dictadura o en democràcia, amb governs d’esquerra o de dreta, sempre aconsegueix preservar els seus privilegis. El darrer i transparent cas ha estat el de les immatriculacions. Si parléssim en termes futbolístics seria un gambeteo -fer filigranes amb la pilota per amagar-la-, un hàbil gambeteo que en aquest cas ha estat pactat amb el govern central.
Inspirant-se en una llei del 1946 que permetia registrar immobles només amb la firma d’un bisbe -una recompensa de Franco a l’Església pel seu suport durant la Guerra Civil-, Aznar va reactivar aquesta possibilitat i va fer un pas més. Durant un parèntesi d’uns anys -del 1998 al 2015-, es podria fer el mateix i es podrien inscriure els temples, una cosa no permesa fins aleshores. A més de 35.000 immobles de tota mena, l’Església va posar llavors al seu nom almenys trenta catedrals que pertanyien a l’Estat des de la II República. Entre elles va inscriure la Giralda, la Seo de Saragossa, la catedral del Buen Pastor de Donostia i la mesquita de Còrdova, alguns dels casos més polèmics. El negoci és circular: els temples no paguen impostos i en general es restauren amb diners públics -no estan obligats a proporcionar entrades gratuïtes- però els beneficis de les visites van íntegrament a les arques eclesiàstiques. En el cas de la mesquita de Còrdova van ser més de 15 milions d’euros el 2018. Molts ajuntaments i entitats laiques han reclamat aquests espais com a propietat pública.
El PSOE es va oposar en el seu dia a la llei d’Aznar. De fet, una de les promeses del govern de coalició va ser que la revertiria. Avui l’Església torna mil d’aquests immobles de menor importància -el 3% de tot el que s’ha apropiat- i el govern segella amb la seva firma -d’esquerres- aquest saqueig. D’aquesta manera es legalitza, ja per sempre, l’apropiació indeguda de la resta dels immobles i la pèrdua de tot aquest patrimoni històric públic que majoritàriament, el 80%, ja és eclesiàstic. ¿Sona, aquest mètode? Com amb la reforma laboral o la de la llei mordassa, el govern fa uns petits retocs pactats -ja sigui amb l’Església, la CEOE o els sindicats policials- a canvi de continuar pilotant la màquina estatal amb certa pau d’esperit. ¿És això, la concertació?
Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa amb el programa més laïcista de la democràcia quan encara conservava els seus aires rebels. El programa era ambiciós. A més de la qüestió de les immatriculacions, pretenia “denunciar” els acords subscrits entre Espanya i la Santa Seu durant la Transició; la retirada del seu finançament públic -que avui es fa a través de l’IRPF amb uns 300 milions de diners públics anuals-; l’eliminació de la religió a les escoles i fins i tot la revisió de les exempcions de l’IBI. Tres anys després, és poc el que s’ha abordat d’aquest programa. Fins i tot la religió segueix al programa escolar.
A canvi, la Conferència Episcopal, que tan forta oposició va fer en el seu dia a Rodríguez Zapatero, ha estat força quieta aquesta legislatura. Els bisbes, que fa uns anys sota el bastó de Rouco Varela haurien sortit al carrer davant de lleis com la de l’eutanàsia, amb prou feines s’han mogut de les butaques més enllà dels preceptius comunicats. De fet, sembla que el seu nou líder, l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella -conegut pel seu intent de mediar entre Rajoy i Puigdemont dies abans de l’1-O- era el candidat favorit del PSOE. Candidat fidel, en vista dels resultats, ja que fins i tot ha aconseguit mantenir l’Església neutral en temes com els indults als presos del Procés, cosa inaudita si observem els precedents, quan molts bisbes es manifestaven públicament a favor de “la unitat de Espanya” amb condiment moral.
¿Han signat la pau els socialistes i l’Església esborrant la seva històrica enemistat? Si és així, sembla que un cop més l’armistici és ruïnós per als ciutadans. Com ho va ser durant la Transició, quan un altre govern socialista va pactar una altra treva. En aquest cas, preservaria els privilegis franquistes de l’Església en educació donant lloc a un dels pocs sistemes duals de tot el planeta, en què l’educació privada es nodreix de fons públics, diguem-ne “concertada”. Aquest tipus d’educació encara avui està un 80% en mans de l’Església, i això no es toca. La pau dels homes poderosos sembla que no implica justícia aquí a la terra.
