Tots som Hong Kong

En el meu discurs final com a governador de Hong Kong el 30 de juny de 1997, poques hores abans d'abandonar la ciutat en el iot reial Britannia, vaig dir: "Ara Hong Kong l'ha de governar el poble de Hong Kong. Aquesta és la promesa. I aquest és el destí irreversible".

Aquesta promesa figurava en la Declaració Conjunta de 1984, un tractat signat per la Xina i el Regne Unit davant les Nacions Unides. L'acord era clar, i la garantia per als ciutadans de Hong Kong era absoluta: el procés de retornar la ciutat a sobirania xinesa estaria governat pel principi d'"un país, dos sistemes". Hong Kong tindria un alt grau d'autonomia durant 50 anys, fins al 2047, i seguiria gaudint de totes les llibertats d'una societat oberta en un estat de dret.

Però amb la seva recent decisió d'imposar una nova llei de seguretat draconiana a Hong Kong, el president xinès, Xi Jinping, ha infringit la Declaració Conjunta i ha amenaçat directament la llibertat de la ciutat. I els defensors de la democràcia liberal no poden quedar-se de braços plegats.

Durant més de deu anys, la Xina en general va mantenir la seva promesa. No tot era perfecte. La Xina no va complir la promesa que Hong Kong podria determinar el seu propi govern democràtic en el Consell Legislatiu, i el govern xinès interferia periòdicament en la vida de la ciutat. El 2003, per exemple, unes protestes massives van impedir que es legislés sobre qüestions com la sedició, una prioritat estranya en una comunitat pacífica i moderada.

Les relacions entre la Xina i Hong Kong van començar a deteriorar-se el 2013, quan Xi va assumir la presidència, va desenterrar el manual del leninisme agressiu i brutal, va revertir molts dels canvis polítics dels seus antecessors i el Partit Comunista Xinès (PCX) va reafirmar el control sobre tots els aspectes de la societat xinesa.

Xi va endurir el control de la societat civil i de les universitats i va prendre mesures enèrgiques contra qualsevol senyal d'activitat dissident. Va demostrar que la paraula del seu règim no era fiable a nivell internacional, per exemple incomplint les promeses que havia fet al president nord-americà Barack Obama que la Xina no militaritzaria els atols i illes al mar de la Xina Meridional. Va tancar més d'un milió de uigurs musulmans a Xinjiang. I, per descomptat, va redoblar la pressió sobre Hong Kong.

Les protestes de l'any passat responien a l'intent del govern de Hong Kong d'introduir una llei d'extradició que, a la pràctica, hauria fet caure la barrera que protegia l'estat de dret de la ciutat de la llei comunista de la Xina continental. Les manifestacions van ser molt mal gestionades per la policia de Hong Kong, el comportament de la qual –incloent-hi l'ús indiscriminat de gas lacrimogen i gas pebre– va aconseguir que una petita minoria de manifestants recorregués a una violència inacceptable.

Una investigació independent de les manifestacions podria haver ajudat a calmar la comunitat i a promoure la reconciliació. Però la proposta va ser rebutjada sense donar cap explicació. A les eleccions del novembre els ciutadans de Hong Kong van mostrar de quin costat estaven: van votar de manera aclaparadora a favor de candidats pro democràcia que havien donat suport a les manifestacions.

Les protestes s'han interromput en els últims mesos com a resultat de les mesures (reeixides) de la ciutat per combatre el coronavirus. Però les autoritats xineses clarament esperaven que revifessin, per exemple amb motiu del 4 de juny, l'aniversari de la massacre de la plaça de Tiananmen el 1989, i sens dubte els preocupa que els partits democràtics de Hong Kong obtinguin la victòria a les eleccions de setembre al Consell Legislatiu.

Aquesta perspectiva senzillament feia pànic al govern xinès i els partidaris de la línia dura que va posar a càrrec del territori. Aquests últims ja s'havien manifestat a favor de retallar l'autonomia de Hong Kong i havien interferit en qüestions que haurien d'haver quedat en mans del govern i els legisladors de la ciutat.

Ara el govern de Xi ha donat un cop decisiu. Aprofitant que l'atenció del món està posada en la lluita contra el covid-19 (la propagació del qual és, en part, producte del secretisme i la deshonestedat del PCC), el Parlament buròcrata de la Xina s'ha saltat l'assemblea legislativa de Hong Kong i ha imposat una llei de seguretat nacional a la ciutat. La llei cobreix delictes no especificats com la sedició i la secessió, i permetria que la versió xinesa del KGB, el ministeri de Seguretat de l'Estat, operés a Hong Kong.

Però quina és la suposada amenaça a la seguretat nacional que planteja Hong Kong per al règim comunista de la Xina? Els líders de la Xina temen justament tot allò que van prometre a Hong Kong en la Declaració Conjunta, concretament l'estat de dret i les llibertats que protegeix. La ciutat representa tot el que el règim de Xi detesta sobre la democràcia liberal, raó per la qual el que hi està passant no és només un immens desafiament per a Hong Kong i el seu poble, sinó també una amenaça directa per a les societats obertes de tot arreu.

El món, senzillament, no pot confiar en aquest règim xinès. Les democràcies liberals i els amics de Hong Kong arreu del món han de deixar clar que donaran suport a aquesta ciutat grandiosa, lliure i dinàmica. Després de l'anunci de la nova llei per part de la Xina, centenars de parlamentaris i autoritats de desenes de països han signat una declaració en suport de Hong Kong. La llibertat i la prosperitat de la ciutat estan en joc, igual que els valors i interessos de les societats obertes de tot el món.

Traducció: Toni Güell Ayza

Copyright Project Syndicate