El patriotisme dels serveis socials

Aquests dies alguns hem rememorat el pacte del Tinell (PSC-ERC-IC) i, encara que el pas del temps desdibuixa la intensitat de les eufòries i dels dolors, els fets polítics són relatats segons conveniència dels protagonistes i jo no puc, ni vull, mostrar-me neutral. L’absència per malaltia del president Maragall sobrevolava tots els actes, però les seves paraules tenen avui més sentit que mai.

Maragall reivindica en les gravacions que hem escoltat el patriotisme del barri endreçat, de l’escola lluminosa, de l’envellir a casa i de la sanitat propera. En els seus discursos demana retornar la dignitat allà on realment és necessària, a la malaltia, al morir, a unes escoles hereves dels moviments de renovació pedagògica, a les presons, al tracte policial, a les oportunitats per als que viuen en l’extrema pobresa.

Aquest patriotisme dels serveis socials entronca amb les accions dels inicis del catalanisme polític, en què els moviments pedagògics com les Escoles del Bosc eren d’iniciativa municipal i els seus alumnes fills d’obrers que patien risc de malaltia greu. Aquell catalanisme que volia que els joves fossin l’avantguarda del món i mostressin la Catalunya més desperta i determinada, mirant més enllà dels Pirineus.

És un bon moment per repensar les raons que han portat Catalunya a reivindicar més poder polític i més poder econòmic per poder reivindicar-nos com una nació plena on no calgui explicar des del lament la importància de les parles de la nostra llengua pròpia. Les raons sempre han estat que en allò en què podem autogovernar-nos serem capdavanters, mostrarem al món que la nostra reivindicació no és una proclama obsessiva sinó la manera de ser útils als catalans vinguts d’arreu. Ara, en una societat molt diferent de la de 1906 que va viure el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que va donar origen a l’embrió de l'Institut d’Estudis Catalans. La societat és diferent, però també tenim molta més experiència i ens hauria de ser més fàcil accedir a totes les experiències reeixides i capdavanteres i no quedar-nos embadalits pel nostre melic.

Al Maragall que jo vull compartir li agrada parlar dels grans sistemes de connexió amb Europa i el món, de connectar els ports i aeroports de l’Euroregió a la xarxa ferroviària, però una de les seves grandeses és la de valorar el progrés pels avenços en matèria de serveis socials que garanteixen una societat cohesionada, una integració planificada i amable de tots els que de mica en mica van configurant la Catalunya cosmopolita, i cridar-los a ser part de la prosperitat col·lectiva. 

La seva singularitat com a governant és la de no deixar-se seduir per les grans obres si allò més proper, més bàsic, es degrada, s’omple de misèria i ignorància. Educació, educació i educació! Segur que tots el recordeu exclamant-ho una i mil vegades.

Ara que disposem d’eines poderoses per a la gestió dels serveis públics, és hora d’entendre que els grans sistemes de l’estat del benestar –sanitat, ensenyament i envelliment amb dignitat– només són possibles si posem a disposició de tots els nostres conciutadans una espessa xarxa de suport comunitari perquè acompanyi els usuaris i descarregui els professionals sanitaris i els pedagogs.

Igual que la llei de barris no va néixer (només) per substituir el clavegueram i pavimentar les places i els carrers, sinó que les seves accions anaven destinades a la comunitat sencera del barri i buscaven el desenvolupament social i personal, generant teixit social i cultural per crear un entorn de cohesió i d’identificació social arrelada, ara cal parlar d'una xarxa espessa de suport comunitari que impedeixi reiteracions innecessàries als serveis mèdics, ingressos per causes socials, impediments d’alta per inexistència d’un entorn que els doni el suport necessari.

També en educació la xarxa de suport comunitari pot ajudar a oferir integració i suport als nens que necessitem que assoleixin aprenentatges, perquè el futur requerirà grans experts en disciplines qualificades.

No puc entendre per què va estroncar-se l’aplicació de la llei de barris i tampoc puc entendre per què els actuals governants busquen frases de consol conjuntural i criden a fer pinya quan les dades els mostren el que ja haurien de saber. La regressió del sistema sanitari i les dades de l'informe PISA no poden sorprendre a ningú, i si ho fan és que qui se sorprèn no acaba de fer-se a la idea de la confluència d’aspectes de naturalesa diversa que fa anys que esperen decisions decidides.

La llei de barris només va funcionar allà on l’acord entre la Generalitat i l’ajuntament era de lleialtat i d’abast prou ambiciós. Fer xarxes espesses que ens ajudin a recuperar l’orgull perdut dels nostres sistemes més bàsics de benestar també requereix un treball conjunt i lleial de diverses administracions. S'ha perdut la pràctica en la col·laboració lleial, però ens hi juguem el futur, i les paraules d’excusa són insuportables.