Una pàtria per a viure-hi bé

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsLa meva àvia, que saltà bruscament d’un poble encantador però de vida dura i difícil de la costa nord catalana a la Cuba colonial, que li semblà el paradís, l’expressió terrenal de l’abundància, sempre em deia: “Fill meu, la pàtria és el lloc on es viu bé”. Citava, sense saber-ho, Ciceró, que va fer el descobriment molts segles abans. Ja us en deveu haver adonat: jo no sóc un partidari cec de la teoria i sento un vivíssim interès per la meva pàtria, però no m’interessa una pàtria rude i desesperada, pobra i aspra, deixada de la mà de Déu. M’agraden les pàtries treballadores, solidàries, imaginatives i pròsperes. No tinc, per sort, el sentit dramàtic, unamunesc, de les pàtries. Solen ser tremendament incòmodes i els seus fills cauen massa sovint en la incivilitat agressiva. He seguit amb l’interès d’un ciutadà mitjanament preocupat per les coses del seu país la litúrgia democràtica del canvi d’ajuntaments i he vist les petites maniobres d’última hora i he comprès, sobretot , les raons dels canvis de direcció de vot. De tant en tant, en les eleccions municipals s’imposa l’interès popular immediat a les grans línies ideològiques i estratègiques dels partits. I això, creieu-me, no és dolent. És natural que els consellers electes s’estimin l’home de provat amor al seu poble, d’indubtable abnegació i d’eficàcia fora de tota discussió, encara que pensin d’una manera diametralment oposada a la seva. O almenys hauria de ser-ho. No transigeixo, en canvi, en el llenguatge. M’he queixat diverses vegades i continuaré queixant-me de l’estil, el lèxic i la intenció de moltes intervencions polítiques. Com a conseqüència dels incidents que s’han produït en la presa de possessió dels nous consells, he escoltat i llegit exabruptes, exageracions i ridiculeses com les següents: “marranada”, “bandidatge polític”, “vulgar lladre d’alcaldia”, [...]... Crits, desigs de venjança, amenaces de represàlies i fins i tot una vaga de la fam d’un derrotat i el triomf de la picaresca més trista quan es va obligar un metge conseller a abandonar el saló de sessions dient-li que un fill d’un conseller adversari estava greument malalt. L’espectacle és d’una tristesa infinita, dels que avergonyeixen tot un poble. És el “ no es eso, no es eso ” d’Ortega, que quedarà possiblement com la frase més completa del pensador. [...] I fidel a Ciceró i a la meva àvia, però donant la meva interpretació, dic que la pàtria és el lloc on es viu bé. Però, tant per tant, que sigui la meva.