Una de les paraules del diccionari més carregades de lloances i condemnes és pàtria. Hi ha des del “Tot per la pàtria” fins a “La pàtria és el refugi dels canalles”. Hi ha pàtries uniformades i pàtries amb música militar el dia de la festa nacional que no aconsegueixen fer llevar els artistes. N’hi ha que, per establir una sana jerarquia en els seus afectes més íntims, afirmen que la pàtria és la seva infància. O els llibres. Esclar que potser també ho diuen per dissimular. N’hi ha que perquè quedi clar que no estan per entelèquies en nom de les quals et poden enviar a la guerra, fan rimar patriota amb idiota. Tot plegat depèn del baròmetre sentimental de cadascú. Jo m’emociono amb El cant de la senyera, potser perquè recordo com emocionava els meus pares, que van tenir prohibit de cantar-lo en públic durant anys i panys. I quan el sento, portat de la mà de Maragall, veig la bandera onejant en sa dolça majestat i sento que tinc més força al braç, ves quines coses de sentir. I sé quin és el meu lloc al món, o sigui, la meva pàtria.
