Durant deu anys, al recinte de la Fabra i Coats hi ha hagut una escola bressol, dues escoles i un institut, en total uns 1.300 alumnes que han conviscut amb el soroll d’unes obres que encara duren. Jo hi vaig treballar quatre anys. També vaig viure de petita davant d’una escola-institut i sé que pot posar dels nervis. Però res comparable amb el pis on soc ara: tres gossos, una tele a tot drap fins ben entrada la nit, un nen acabat de néixer i uns aficionats a la música experimental. Alguna nit d’estiu he estat temptada d’anar a suplicar que abaixessin la música. I ho podria fer. El que no puc demanar-los és que canviïn de disc. La convivència va d’això, de franges horàries. No de gustos. Perquè qui diu que el que escolten és soroll?
A El paisaje sonoro R. Murray explica que el soroll pot ser qualsevol so considerat indesitjable i, per tant, és una percepció subjectiva, que depèn de factors culturals, psicològics i ambientals, amb impactes negatius o positius en funció de com es perceben i s’integren en l’entorn sonor. El problema ve quan s’intenta legislar amb mesures quantitatives (els decibels), perquè el soroll, diu Murray, no es pot entendre només en termes de volum, la seva molèstia depèn també de factors qualitatius (el timbre, la freqüència, la durada i el context). No és el mateix un so mecànic repetitiu i durador, que un so molt fort però esporàdic. I no és només una qüestió física, hi ha un component social i emocional evident. El que dèiem, la música que a mi em molesta, per als meus veïns és agradable, i el plor d’un bebè és més estressant per als seus pares que per a mi. Segons l’autor, el veritable repte no és reduir el soroll, sinó dissenyar un paisatge sonor més harmònic a través de l’arquitectura i l’urbanisme, i sobretot d’una educació auditiva. Per ensenyar a escoltar l’entorn, afirma, cal la participació ciutadana, que protegeixi els sons característics d’un lloc com el seu patrimoni immaterial, és a dir, les campanes, els mercats, el metro... jo hi afegiria els patis d’escola.
El pati és dels pocs espais de socialització on la infància aprèn a ser i estar amb altres realitats sense les pautes de l’adult. Al pati aprens a jugar, cridar, córrer, ballar, cantar, xerrar, o simplement parar, descansar, imaginar... que els límits els poses tu amb els altres, i que hi tens tot el dret, però que no és fàcil. D’això també va la convivència, d’empatia, un múscul que podem exercitar perquè sigui més flexible. Precisament, el múscul que els nostres infants aprenen a fer anar al pati i que per a molts adults és una assignatura pendent. Si no, no ens plantejaríem entrar als tristos i minsos patis de ciutat, encimentats i rodejats de reixes, per dir-los que fan soroll. És l’únic lloc i moment del dia on deixem que en facin. Si els hi prohibim, què els estem ensenyant? Que no es poden deixar anar, que s’han de conformar i callar sempre i a tot arreu?
Les pel·lícules Zero en conducta (J. Vigo) i Els 400 cops (F. Truffaut) són conegudes per reivindicar que la infància necessita aire. Impossible oblidar la baralla de coixins en una nit d’internat o el nen que fa campana per veure el mar i, mirant a càmera, ens meravella amb el seu tast de llibertat. Més tard, El club dels poetes morts (P. Weir) ens va animar a arrencar pàgines dels llibres de text per rebel·lar-nos contra un sistema educatiu estricte i restrictiu. Amb menys glamur, el documentalista F. Weisman va filmar High School el 1968 i va deixar a tothom esgarrifat. Mentre tenia lloc una revolta estudiantil, aquella escola pública es revelava autoritària i alienant, i prioritzava la disciplina al pensament crític. El 1994 va rodar High School II en una escola alternativa per mostrar que un altre sistema, més participatiu, inclusiu i crític, era possible. Avui, els centres educatius poden ser un parèntesi de les injustícies i les desigualtats socials que els infants viuen a casa o al carrer, com veiem al barri obrer d’Avui comença tot (B. Tavernier), però també un lloc on es viu una sensació de confinament i confrontació diària, com veiem a l’institut de la perifèria d’Entre els murs (L. Cantet). Entre la pel·li de Truffaut i la de Cantet han passat 50 anys, però el mar i l’aire encara semblen lluny.
![Un pati d'una escola de Barcelona.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 3543 2362"%3E%3C/svg%3E)
S’imaginen vuit hores de classes, dinar, migdiada i pati, cinc dies a la setmana, durant deu anys, amb el trac-trac d’unes obres? Doncs està passant. I com si res. Perquè els nens i les nenes fan soroll, però no protesten, no voten. Potser que les institucions aprenguin a escoltar també a qui no té ni veu ni vot. Han d’escoltar a tothom, sí, i davant d’uns veïns que es queixen pel soroll d’un pati han de defensar les escoles i el dret dels infants. El dret a l’educació és el dret a aprendre, però també a córrer i a cridar. El pati és una assignatura més, no la menystinguin des dels seus despatxos.
