La publicació de les estadístiques regionalitzades sobre l’execució de les partides d’inversió en infraestructures dels pressupostos estatals de l’any 2021, amb la patètica xifra del 36% pel que fa a Catalunya, ha causat estupor. Parlem-ne.
Executar pressupostos no és simple, i ho és cada vegada menys. Per moltes raons, gairebé totes bones, la tramitació va en augment, però els pressupostos continuen sent anuals i la durada de l’any roman immutable. Reconeixent aquest problema, a la UE els pressupostos s’aproven per a set anys. Però això és difícil de transposar als estats perquè implicaria reduir les oportunitats d’un Parlament d’incidir sobre el pressupost. En règims democràtics amb un control parlamentari fort -no és el cas d’Europa- el pressupost aprovat en base anual és un tret medul·lar.
És important entendre que el cost de no executar no és només que es retardi l’acabament dels projectes -tard o d’hora La Sagrera s’acabarà-, sinó també que els recursos assignats a una partida no executada es perden per a l’objectiu de la partida. Esdevenen romanents genèrics que permetran a l’Estat emetre menys deute. Els diners de les consignacions pressupostàries són com l’aigua dels rius d’Heràclit: els de l’any vinent, per més que portin la mateixa etiqueta, són diners diferents dels d’aquest any.
És difícil d’executar però és vital fer-ho. Se segueix que la diligència, l’interès i l’efectivitat dels responsables de l’execució són claus. Si tenen prou esma, l’execució es pot fer. Si defalleixen, hi ha poc marge: ens podem trobar amb el 36% en un tres i no res. El govern de Sánchez ho ha tingut molt clar pel que fa als fons europeus Next Generation. L’imperatiu d’executar ha informat la seva acció normativa i gestora. Termes com PERTE han esdevingut familiars. Veurem si se’n surt. Com que l’interès i l’atenció, l’esma, són considerables penso que serà així. I em sap greu, esclar, que no s’apliqui la mateixa diligència a l’execució pressupostària dels fons propis, encara que entenc que hi ha una diferència: els fons europeus que no s’executin tornen a Europa. Els fons valencians que no s’executin tornen a l’Estat.
L’experiència també indica que la proximitat dels gestors amb els beneficiaris importa. No cal apel·lar a la malevolència per entendre que la sensibilitat dels gestors cap al que tenen a prop serà relativament més viva. Una diferència que pot ser petita però que, donats els limitats dies que té l’any, pot acabar fent una gran diferència. En aquest tema la lògica del quilòmetre zero té força.
En el combat contra la patologia de la poca execució hem de denunciar i expressar el nostre greuge, si no, no hi haurà incentiu per resoldre res. Però cal així mateix que formulem línies d’actuació i idees concretes. En comento quatre de manera no sistemàtica.
1. La primera és transmetre als polítics avui amb càrrecs a Madrid, però amb carrera política a Catalunya, que esperem d’ells que ho vigilin. És normal en un regim democràtic -ho he viscut als EUA- que els polítics en un govern central s’ocupin dels interessos legítims dels seus constituents més directes. Esclar que ho han de fer de manera proporcionada, però seria absurd que respectessin els biaixos que perjudiquen el seu territori.
2. Arran de l’Estatut del 2006 es va introduir la metodologia de compensar la part no executada de la inversió pressupostada mitjançant l’assumpció estatal de despesa ja feta de la Generalitat. Amb la sentència del TC del 2010 el procediment va decaure. No he entès mai del tot per què un “No és obligat fer-ho” es converteix en un “No ho farem”. En tot cas, el mecanisme de compensació seria recuperable.
3. De fet, des del mateix 2006 existeix una comissió bilateral per al seguiment d’inversions estatals, però pràcticament no s’ha reunit mai. Ara es parla de revifar-la. Llàstima que ja s’hagi comprovat que acordar parlar formalment de tant en tant sobre el tema no ha tingut prou força per incentivar el govern central a escarrassar-se en executar. És una línia, doncs, sense credibilitat.
4. Penso que un pas endavant seria constituir un consorci d’execució d’infraestructures entre l’Estat i la Generalitat. Aniria en la mateixa direcció que les oficines d’execució que defensa Pere Macias, entre d’altres, però hauria d’arribar molt més enllà en dos aspectes: seria una estructura permanent i universal, és a dir, per a totes les infraestructures, i seria receptora automàtica de la globalitat dels recursos assignats en els pressupostos per a obres a executar a Catalunya.
