Les patates fregides de Yerry Mina
BarcelonaYerry Mina va sorprendre tots els comensals demanant unes patates fregides i un croissant de primer plat per sopar. I després carn, evidentment. Omplir els 195 centímetres del central colombià no és pas fàcil. Mina acabava d’arribar a Barcelona, i, en una de les seves primeres aparicions en societat, va demostrar que els seus hàbits alimentaris eren, si més no, discutibles. Des de llavors, l’equip de col·laboradors d’Ernesto Valverde ha tingut feina per omplir els gairebé dos metres del defensa sud-americà d’una altra manera, sense barrejar tubercles amb rebosteria.
Leo Messi ho va explicar en una entrevista a América TV: canviar l’hàbit alimentari va ser fonamental en la seva carrera. El seu cos ho va notar moltíssim. Es va convertir en un altre futbolista. El nivell d’exigència del futbol modern i, especialment, d’un club com el Barça demana que els esportistes renunciïn a moltes coses durant una etapa de la vida propensa a excessos i a explorar el límit del nostre cos. És el preu que, juntament amb la falta d’anonimat, han de pagar els jugadors d’elit per ser joves multimilionaris als quals se’ls obren totes les portes. A vegades, tot i que pugui ser una exageració, han de saber dir no a una petita peça de xocolata perquè hi ha un Barça-Madrid al cap de dos dies, com va fer Dani Alves fa uns anys, que va deixar atònits els membres del seu equip que compartien taula amb ell.
Són petites renúncies que van aplicar-se en l’època de Pep Guardiola, i que, de tant en tant, els futbolistes, conscients que tenen un cos privilegiat, tiren per terra per culpa de temptacions mundanes, sobretot les de la nit. ¿A quants jugadors del Barça se’ls ha vist setmana sí, setmana també, fumant o bevent un parell de copes en un famós local de Barcelona fins ben entrada la nit? Mentre els resultats acompanyin es fa els ulls grossos. De fet, sortir un dia puntual i deixar-se anar si el partit queda lluny hauria d’entrar dins de la normalitat. No deixen de ser joves amb les mateixes necessitats primàries que molts nois i noies que estudien a la universitat o s’esllomen cada dia dotze hores en una fàbrica a canvi de mil euros. El perill és que de l’excepció se’n faci norma, com va passar-li a Ronaldinho -o tants altres-, que sempre va entendre la vida -futbol inclòs- com un constant viatge fins a límits prohibits. La persona va poder més que el futbolista. Beneït el dia que algú li va fer entendre a Messi que la pizza i els refrescos no són bons companys per a la pilota.
