Els Pastorets, a l’engròs
Divendres al vespre TV3 estrenava l’especial El marcador de La Marató, una mena de spin-off tipus summer edition del programa solidari en què Gemma Nierga i Ramon Gener, presentadors de l’edició del desembre passat, feien l’actualització final del marcador i ens reexplicaven què és La Marató, per si encara no ho havíem entès.
En una petita grada hi assistien també diversos professionals de la televisió, la majoria presentadors d’anys anteriors. Ramon Pellicer, Raquel Sans, Òscar Dalmau, Antoni Bassas, Josep Cuní, Eloi Vila, Lluís Marquina, Núria Soler, Ana Boadas, Màrius Serra... van aguantar estoicament. Una mena de penitència que els va convertir en decorat d’un espectacle estrany que, en alguns moments, provocava certa vergonya aliena. La tele és aquell engranatge misteriós que, un cop ets al plató, et segresta i t’arrossega a circumstàncies que no havies previst i que et resulta impossible esquivar.
En una entrevista de Ramon Gener a Josep Cuní sobre els seus records com a presentador del programa de La Marató, després del vessant més emotiu va parlar de la part d’espectacle televisiu: “És com uns Pastorets, però a l’engròs”. Tal qual. És ben bé el que vam veure divendres. Una mena de Pastorets eclèctics que van des del drama fins al vodevil i on semblava que els mateixos protagonistes s’esforçaven per mantenir el xou fins i tot a contracor. Actuacions musicals, coreografies, ballarins de country, malalts recuperats, connexions plenes de tòpics, confeti, l’home del temps amb un paraigua, imatges d’arxiu, un concurset de cançons i, per acabar, l’actualització final del marcador. I molta claca per fer-ho passador.
L’equip de guionistes s’hi van lluir propiciant una mena de batalla humorística i simbòlica entre els dos presentadors i els dos aspirants a revolucionar l’espectacle: Marc Giró i Elisenda Pineda. Esclaus d’un guió histriònic, van haver de portar al límit el seu rol de còmics amb un teatret difícil de sostenir. Se’ls ha de reconèixer a tots dos la professionalitat amb què van assumir la proposta. Si parlem de La Marató, el sentit del deure passa al davant, fins i tot, del sentit del ridícul.
És innegable la bona voluntat del programa i el desig de posar en valor durant tot l’any la tasca de La Marató. Sense cap mena de dubte, és una de les marques de la cadena, té una capacitat de recaptació insòlita, fa una feina noble de la qual es beneficia la ciutadania i s’ajusta a la funció de servei públic. Ara bé, igual que al final d’aquest programa vam veure com Quim Masferrer agafava el relleu per a la propera edició i tornava a posar el marcador a zero, l’especial de divendres hauria de ser un recordatori per superar els Pastorets i replantejar de nou el format pel que fa a l’espectacle.
