Cada 8 de març hauríem de tenir la valentia de mirar enrere i veure què hem avançat en el darrer any, si és que hem avançat. Aquest 2021 ho tenim ben negre, ho sabem. L’ONU Dones ja ha dit clar que la pandèmia ens ha fet retrocedir d’una manera brutal i que moltes de les passes que ens van permetre avançar ara es fan cap enrere, com els crancs. El progrés cap a la igualtat de gènere ha quedat suspès a la corda fluixa de les urgències, com si no ho fos, d’urgent. De fet, cada cop que es prenen mesures peregrines contra el covid –i s’han pres moltes mesures peregrines– hauríem de recordar que distingir entre el que és urgent i el que és necessari deixa sempre la casa sense escombrar. I és necessari fer passes endavant perquè el pastís de la cultura no sigui només dels senyors que reparteixen privilegis entre els seus amics i menyspreen les aportacions de les dones, sinó un pastís compartit.
Amb motiu d’aquesta jornada la celebració de la qual alguns governs municipals ja han prohibit (aprofito per desitjar que cap grup feminista tingui la pensada de trencar aparadors que mostrin maniquins anorèxics o massa normatius, cosa que no succeirà segur perquè el feminisme és un moviment pacífic), l’Icub ha visibilitzat algunes xifres dels darrers dos anys extretes de l’Observatori de Dades Culturals de Barcelona. Un 62% de dones espectadores al Grec i un 80% d’assistents als clubs de lectura de les biblioteques davant, per exemple, els 24 homes i només 3 dones premiats amb les medalles al mèrit cultural, artístic o científic.
Sabem que les dones dirigeixen majoritàriament les biblioteques i els espais culturals de proximitat, però que els vaixells insígnia de la cultura segueixen fent olor d’aftershave, de vegades bona olor i altres cops no tant. Per exemple, dels vint-i-dos museus de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya (que inclouen el MNAC i el Macba), només set estan capitanejats per dones. Això no vol dir que només les dones sàpiguen batallar per la igualtat en la cultura, perquè a Barcelona hi ha l’equipament més feminista de Catalunya amb diferència, La Virreina Centre de la Imatge, i el dirigeix un home, Valentín Roma. Esperem que ara que està pendent la resolució del concurs, l’Ajuntament de Barcelona el renovi i pugui prosseguir la seva feina exemplar.
Que les dones som més fràgils en l’entramat cultural ho sap tothom que no negui les evidències, i que la factura de la pandèmia la pagarem en bona part nosaltres també ho sabem. Per això seria bo recordar que mentre al Parlament de Catalunya els membres de Vox es neguen a signar un simple compromís contra la discriminació i l’assetjament, encara hi ha massa membres del nostre entramat cultural –que per sort mai votaran Vox– que es perpetuen en unes maneres de fer tan androcèntriques que en un país civilitzat no tindrien ni feina. Amb covid o sense volem seguir alimentant-nos de cultura i volem que el pastís que ens mengem no estigui enverinat de patriarcat.
M. Àngels Cabré és escriptora i directora de l'Observatori Cultural de Gènere
