A pastar fang

L’article de Laura Saula sobre com engegar a pastar fang sense que es noti em fa sentir molt culpable. Jo no ho podria fer de cap manera. No voldria. “Sempre se’ns ha ensenyat que dir no és negatiu, tot i que pot ser molt positiu i necessari per poder construir vincles i relacions sanes”, li explica l’Alba Cardalda, que és psicòloga i autora del llibre Cómo mandar a la mierda de forma educada (Vergara, 2023).

Jo, potser, el que em compraria seria el llibre Com envoltar-te de gent que no t’engegui mai a la merda, perquè sempre vulgui estar amb tu. Ja entenc que tothom, algun dia, ha de fer alguna cosa que no vol. D’adolescent, sobretot, anar a un dinar familiar pot ser la mort, però, esclar, no tens opció de dir que no, perquè “toca”. De gran ho veus diferent. Jo quan algú compta amb mi per fer el que sigui em poso tan contenta... I tot i que potser em farà mandra (tots volem ser al nostre forat sense fer res), després estic molt feliç. No em passa tantes vegades que algú em vol veure, “perquè sí”, o té ganes d’anar a caminar amb mi o em vol explicar alguna cosa. Sempre ric a les sèries quan el personatge femení, tot el dia enfadat, va fotent cleques verbals a tort i a dret, i ningú no l’odia, al contrari, tothom li fa la gara-gara. Quina sort, aquests que es compraran el llibre. Que triomfadors. Tothom els vol i han de saber dir “no”.

Suposo que deu passar que soc la de l’altre cantó. La que sempre vol convidar, fer una festa, veure els amics, veure la família. Tenir algú a la vida que s’interessa per tu. Em sembla un luxe més gros que menjar caviar (que m’encanta). Soc jo, doncs, la que hauria de ser engegada a pastar fang sense que es noti.