Llegeixo que comença la temporada de Passions (les tradicionals representacions populars de la vida i mort de Jesucrist), “on es donarà protagonisme a les dones”. En aquest cas, i mai, mai més ben dit: són “faves” comptades. A la Passió, com a Jesucrist superstar, els protagonistes són Jesús i els seus dotze col·legues, així com diversos romans dolents. Hi ha els àngels, que no tenen gènere assignat, i les dues protagonistes femenines: Maria Magdalena i Maria. Aquests dos personatges són uns bombons interpretatius que podrien fer Gena Rowlands o Àgata Roca si fossin d’Olesa o Esparreguera.
Esclar que es pot fer tot i es pot convertir La casa de Bernarda Alba en La casa de Bernardo Alba amb tot d’actors homes. Esclar que es pot fer que aquell tronc nadalenc que estossinem, anomenat tió, passi a ser una tiona. Però ¿no és millor inventar noves tradicions, noves obres, si el que volem és la paritat interpretativa? La història de les religions és la que és i sense el sexisme i classisme que duen al damunt ja no serien religions.
Posats a ser correctes, a la Bíblia en cap moment es qüestiona la idea de l’esclavatge. El poder, en la societat que va crucificar Jesucrist, el tenien els homes. Els reis, els soldats, els marits. Se li pot donar més protagonisme, esclar, a la Verge Maria, però si es fa això, ¿té algun sentit explicar aquella història com ens diuen que va ser? Maria, com passava llavors, era una nena que va ser casada amb un vell, i que es va quedar embarassada de l’Esperit Sant, perquè del vell no. Va tenir sort i el vell s’ho va empassar tot, que, si no, ja sabem que hauria acabat apedregada. No cal ser paritari amb els personatges històrics d’una obra. Val la pena, esclar, ser-ho amb qui cus, pinta, construeix decorats, porta el camió, dirigeix l’obra.
