La passió és el mínim exigible

Imagineu que teniu un grup de música i que després d’assajar molt, de lluitar contra els elements per aconseguir publicar un disc i sortir de gira, finalment salteu a l’escenari i trobeu que només ha vingut... un espectador. Sembla un malson, però passa de veritat i segur que molts grups us podrien explicar experiències com aquesta. I no només grups novells. Als navarresos Berri Txarrak, amb més de vint anys de carrera, els va passar l’estiu passat a Nantes. A diferència del que s’acostuma a fer -amagar-ho, és un cop dur per a l’autoestima-, ells van decidir publicar un vídeo de l’actuació amb aquest missatge en basc, castellà i anglès: “Ahir: una sola persona al públic. De vegades passa i no passa res. Avui a París tornarem a donar-ho tot, exactament igual que ahir, perquè cada fan ho mereix. La passió és el mínim exigible”. És a dir, que Gorka Urbizu, David Gonzalez i Galder Izagirre va fer el mateix concert que haurien fet amb la sala plena. El mateix que faran demà, 10de març, a la sala Razzmatazz, on presenten el seu novè disc, Infrasoinuak (2017).

Rere aquesta idea segons la qual un sol seguidor ho mereix tot, hi ha tota una filosofia de vida. Són grups que creuen en el que fan, que estimen la carretera i que conceben els concerts com un intercanvi real amb el públic. La majoria d’ells van començar a sortir de gira convidats per fans que organitzaven concerts per poder veure els seus grups preferits als seus pobles, fans que assumien el risc de portar-los, que posaven els sofàs i els llits plegables de casa seva perquè els membres del grup poguessin dormir, fans que els preparaven el sopar i l’esmorzar a canvi d’una experiència propera i enriquidora, perquè no hi ha res com acabar compartint cerveses amb el grup i els amics fins a altes hores de la matinada. Aquests grups han establert una relació de tu a tu amb el públic i han fet amics a cada poble i ciutat on han tocat. A Catalunya, els Aina van ser un exemple d’aquesta manera d’entendre les gires que després molts grups del segell BCore -però no només- han adoptat com a pròpia.

Un dels concerts més especials que recordo va ser en una situació molt similar a la de Berri Txarrak, quan els Standstill encara cantaven en anglès. Devia ser l’època de The tide (2003), a Lleida, i jo hi era perquè el meu grup actuava de teloner. Després de provar so i sopar, vam tornar a la sala per començar el concert i només havia vingut una parella. És impactant la buidor d’una sala de concerts quan no hi ha pràcticament ningú i el pitjor, si mai us passa, veureu que és el silenci entre cançons. Com que érem els teloners, havíem de trencar el gel, però els membres de Standstill es van posar davant de tot i de sobte ja teníem cinc espectadors -més la parella, que es va quedar en un racó perquè el públic també es mostra tímid quan no hi ha gent- i gràcies a ells vam poder fer el concert que teníem previst fer. Després, ens vam canviar els llocs i els Standstill ens van sotmetre a una descàrrega d’adrenalina brutal que també va ser tota una lliçó per a nosaltres, que érem a primera fila vibrant com ells, suant, donant-ho tot, aprenent que “la passió és el mínim exigible”.