Passejar el gos ha estat, tradicionalment, una excusa perquè el quadrúpede i el bípede socialitzin. He vist, sovint, bípedes que es pregunten “de quina raça és el teu gos?” o “com se diu?”, per tot seguit donar-se el número de telèfon, i he vist, sovint, quadrúpedes que es pregunten “El teu amo té pedigrí?” o “Com se diu?” per, tot seguit, donar-se el número de xip. El meu grupet d’anar a trescar pel bosc consta de quatre humanes, un gos i una gossa. Quan no falta ningú fem uns saltirons, uns crits i uns lladrucs tan alegres que no poden ser-ho més. Les nostres setze potes salten pels corriols.
Però en aquest periple diari, que passa per una riera, n’hi ha molts, d’amos amb gos. I tots passegen mirant el mòbil. El moment de passejar el gos ja no és en realitat el de passejar-te tu, perquè l’aprofites per contestar whatsapps, mirar “estats” dels amics i posar-hi cors, reenviar mems, notícies divertides (com la del senyor despullat als jutjats) o curioses (com aquella de l’ARA, de l’altre dia, que deia que els que no dormen prou estan menys disposats a ajudar els altres). Això ho fan els amos de gos d’una certa edat. És a dir, els del matí. Els de la tarda, vespre, que solen ser adolescents i joves, van amb el mòbil, però no se’l miren. El porten, pla, enganxat a l’orella. Escolten àudios a doble velocitat (sí, és molt graciós) per, tot seguit, contestar amb altres àudios, que altres passejadors de gos, en altres indrets, escoltaran a doble velocitat.
Què feien abans? Pensaven, s’admiraven o enraonaven amb el gos o altres bípedes. Ara això no passa. I el desfici caní ha augmentat, esclar. Mentre els amos es dediquen a la pantalla, els gossos supliquen: “Sisplau, sisplau, he vist un arbre ideal per marcar!” o “Sisplau, sisplau, tira’m un bastó, tira’m un bastó...”
