Tot passejant, ara, pel Concili Vaticà II: la utopia d’una nova Església

Poeta i crític literariUn cop més, ja en ple hivern, esperava que el meu bon amic Josep Maria Benítez i Riera, historiador de la cultura, arribés al petit bosc ben a prop del monestir santcugatenc on ens havíem de trobar. Em feia gràcia el nom que li havíem atorgat a aquell indret: il bosco sacro. Mentre recordava la nostra darrera conversa i pensava en allò que havia quedat suspès, em va venir al cap una afirmació de Quintilià: “La primera virtut de l’eloqüència és la claredat” [Prima est eloquentiae virtus perspicuitas ]. Cal ser punyent a l’hora de la veritat!

Valentí Gómez i Oliver: ¿Creus que el papa Joan XXIII va ser perspicaç, punyent, a l’hora de la veritat?

Josep Maria Benítez i Riera: Sí. Clarivident i realista en convocar el Concili. Saps per què?

V.G.O.: No ho sé pas; intueixo el que vols dir, però de ben segur que m’equivocaré!

J.M.B.R.: No t’equivoques. Ja ho has dit: va ser perspicaç perquè veia la realitat global del món i posseïa la força, la virtus, de la veritat. Va ser sincer i explícit, sorprenent, en comunicar que havia decidit convocar el Concili. Primer va anunciar-lo només als cardenals, de manera inesperada i confidencial, el 25 de gener de 1959. I després va proclamar aquesta determinada decisió a tot el món amb un discurs públic. En divulgar-se per la premsa, va provocar un impacte de dimensions mundials. Segur que recordes que...

V.G.O.: Sí, que volia aire fresc!

J.M.B.R.: Justa. Obrir les finestres de l’Església. Ventilar-la. I va llançar també el famós crit renovador, l’ aggiornamento, paraula mai pronunciada per cap Papa. Va ser profètic. Aire fresc i aggiornamento, però no era només això el que volia Joan XXIII. Ho va explicitar en la butlla de convocatòria. Proposava captar els “signes dels temps” a fi que l’assemblea de tots els bisbes, amb experts, amb representants dels religiosos i amb els invitats d’altres confessions cristianes no catòliques, aconseguís tres objectius de transformació de l’Església en relació amb el món. Va escriure: 1) l’Església ha de fer-se apta per contribuir a resoldre els problemes del món; 2) ha de propagar la fe posada al dia; 3) ha de preparar els camins per arribar a la unitat dels cristians. Concili obert a les “persones de bona voluntat”, pastoral i ecumènic.

V.G.O.: Si és així, i tu tens raó, no entenc el desencís de Batllori, ni les discrepàncies de Hans Küng o la proposta d’anar més endavant, com va dir el cardenal Martini... Què va passar? Què volien?

J.M.B.R.: Obrir finestres, sí. Aggiornamento, també. Però JoanXXIII volia molt més. Finestres obertes per facilitar un doble moviment dialogal: per això un Concili ad intra de l’Església (examinar-se a si mateixa) i alhora ad extra (mirar el món, examinar-lo, i què pot fer ella per ell).

V.G.O.: Això em recorda el famós “ in ” [dins] i “ es ” [fora] del lingüista Jakobson!

J.M.B.R.: Ni idea de qui és aquest autor. Tanmateix estàvem conversant sobre la raó del desencant dels nostres personatges. Preguntaves: què volien? Volien purificar l’Església, però tancats dins d’ella... i potser des del seu solipsisme...

V.G.O.: És a dir, insinues que desitjaven una Església mig celestial, fora del món..., o sense lloc... És a dir, una utopia!

J.M.B.R.: Seria això. Els seus somnis els podem constatar en com s’afigurava el Concili cadascun d’ells. Són tres visions de com reelaborar una Església nova. Si no m’equivoco, m’atreviria a concretar-te el projecte de cada un d’ells per arribar a la utopia.

V.G.O.: Endavant! Atreveix-te! Si t’equivoques més d’un t’ho retraurà...

J.M.B.R.: Si algú discrepa podríem invitar-lo a passejar pel bosco sacro...

V.G.O.: Bona idea de convidar a dialogar qui vulgui parlar-ne.

J.M.B.R.: Penso que segons Batllori el Concili hauria d’haver aconseguit una reformulació teòrico-pràctica de l’Església. És a dir, entesa com una religió històrica fortament estructurada des del Concili de Trento. I aquesta reformulació en dos camps propis d’ella mateixa: a) el camp dogmàtic i b) el camp moral (allò que s’ha anomenat “la fe i els costums”). Fixa’t que no dic ni reforma, ni aggiornamento. Ell aspirava, i m’ho deia, a una reformulació lliberal a fons tant teològico-acadèmica no neotomista (doctrina), com ètico-axiològica (els principis morals que fonamenten el que s’entén per moral catòlica, un dret canònic menys casuístic, nous patrons de conducta i de la pràctica cristiana, amb pocs manaments, normes i preceptes). Hauria sigut una reelaboració eclesial batlloriana. Acadèmica, d’estudi, dialèctica (teoria i praxis).

V.G.O.: Clara síntesi del pensament del nostre gran historiador erudit, que posseïa l’acuta arte di un saggio! I dels altres dos, què en pots dir?

Tot d’una, com si algú ho hagués decidit, els arbres van començar a xiuxiuejar i ens va costar un gran esforç, tot parant l’orella, entendre algunes de les frases que ens van fer arribar: “Què és la veritat?” [ Quid est veritas?, St. Joan 18,38], o aquesta que sempre ens ha agradat, “El temps revela la veritat” [ Veritatem dies aperit, Sèneca, De Ira 2,22,3]. De seguir la nostra conversa, ni parlar-ne! I acomboiats per moltes més paraules de l’antiga saviesa vam haver de marxar del deliciós bosco sacro.