Tot passejant, ara, pel Concili Vaticà II: l’encert de la clarividència

Poeta i crític literariPels volts de la Pasqua em ve de gust visitar el meu bon amic Josep Maria Benítez i Riera, historiador de la cultura. Ja ha esdevingut una tradició, trobar-nos ben a prop del monestir santcugatenc, precisament al 'bosco sacro'. La nostra última conversa va ser interrompuda per una munió de xiuxiueigs dels arbres, en què sobresortia la paraula 'veritat'. I moltes altres paraules de l’antiga saviesa. Em va venir al cap una de les consideracions d’Horaci: “Què ens priva de dir la veritat amb un somriure?” ['Ridentem dicere verum quid vetat', 'Sàtires', 1, 1, 24]. Vaig voler saber més coses del Concili.

V.G.O.: Aclarit el que hauria volgut Batllori del Concili, què me’n dius de les pretensions del gran teòleg Hans Küng?

J.M.B.R.: De Küng em vares fer notar les seves discrepàncies. Una d’elles va ser, inicialment, la seva pretesa revisió del que anomenem dogma de la infal·libilitat del papa, tal com la va definir el Concili Vaticà I.

V.G.O.: Perdona, però això també ens ho va dir un dels participants en el nostre llibre '31 jesuïtes es confessen'. Tenim publicada exactament la seva resposta: “Desmuntar el dogma de la infal·libilitat papal”... I no ha canviat res!

J.M.B.R.: Tanmateix, parlàvem del que pretenia Küng. Opino que propugnava amb fermesa, no exempta de petulància, una “reforma radical” de l’Església. Des de la seva convicció de teòleg catòlic, amb una fe personal, explícita i compromesa, però il·lustrada, insistia que el Concili hauria de redefinir-se en continguts doctrinals i per tant “canviar” molt i començar a reformar...

V.G.O.: Estàs dient fer un munt de reformes, difícils de dur a terme sense fer canvis radicals de tipus conceptual!

J.M.B.R.: Evidentment. En el cas de la revisió teològico-històrica del dogma de la infal·libilitat papal, ell proposava potenciar la comprensió de la col·legialitat episcopal, replantejar la funció dels concilis. Un canvi radical!

V.G.O.: En Küng hauria volgut replantejar el controvertit dilema de ¿qui mana més, el Concili o el papa? Qui posseeix l’autoritat per fixar “la veritat”?

J.M.B.R.: En part, sí. Per això algú ha vist en Küng el conflicte que ell, actuant de pèrit dins del mateix Concili, va viure contra els teòlegs immobilistes, infal·libilistes. Ho va explicar anys després en les seves memòries.

V.G.O.: La guerra entre el gran poder curial romà i el minoritari dels bisbes i dels teòlegs no curials. Recordo que els diaris ens informaven de les baralles entre conservadors i progressistes, “carques i progres”. Gairebé com sempre!

J.M.B.R.: Sí i no. Tornem a Küng. Ell pensava en moltes reformes. La reforma del dret per promulgar la llibertat religiosa. També posar les bases per a una reforma de la preceptiva moral, tot accentuant el rol “autònom” de la lliure consciència dels cristians. Penso que per a Küng era fonamental una gran reforma per afavorir la dignitat de la persona, una dignitat que exigiria la igualtat de gènere i per tant paritat de protagonisme dins l’Església d’homes i dones també en els seus ministeris, una reforma quasi vehicular d’una proposta feminista catòlica de participació ministerial, també pública...

V.G.O.: Però suposo que res a veure amb la “participació” de les monges durant la visita del Papa a la Sagrada Família! Rentant altars i fregant...

J.M.B.R.: Deixa’t de romanços! Participació ministerial, dèiem; pública i litúrgica de veres! Küng proposava una reforma de la dimensió carismàtica de l’Església que hauria de modificar fins i tot l’aula conciliar. Ell va lloar la proposta del cardenal Suenens: “Cal convidar també dones com a auditores del Concili, atès que... són la meitat de la humanitat”. No em negaràs que de clarividència no li'n mancava pas a Hans Küng.

V.G.O.: Crec que ho veia força clar.

J.M.B.R.: També proposava arribar a la “unitat” ecumènica... I encara altres propostes reformistes. I afegiria que fonamentava el seu projecte o “somni” conciliar en una convicció viscuda per ell personalment: instaurar un dinamisme constant d’una “Església comunitària”, 'semper reformanda', desig potser proper a l’estil reformador del pensament luterà. El teòleg Küng menystenia els acomodaticis “teòlegs romans”. Els considerava conxorxats en la defensa del poder “absolutista” de la cúria i del papa infal·lible.

V.G.O.: Amb això vols dir que tots dos aspiraven que el Concili proposés una Església nova, no utòpica com deia Batllori, sinó una Església enfortida i renovada per una munió de reformes clarividents...

J.M.B.R.: Exacte, uns encerts clarividents, però massa agosarats, com els pretenia el sagaç solitari Küng!

Tot parlant es va esdevenir, de cop, una pluja inversemblant. Va ser tan aclaparadora i potent que em va venir al cap una de les frases de Plini que sempre m’han agradat: “La contemplació de la natura m’ha convençut que res del que ens podem imaginar no és increïble” ['Mihi contuenti se persuasit rerum natura nihil incredibile existimare de ea', Plini, 'Història natural', 11, 2]. I anorreats per la pluja vam haver de marxar del nostre deliciós 'bosco sacro'.