Una passejada per Barcelona
La recuperació, en part rescat i en part transformació, de sectors molt colpejats per la pandèmia demanarà projectes i recursos per impulsar-los. Ara bé, si volem endegar una dinàmica potent, ambiciosa i autosostinguda no ens podem instal·lar en un marc mental en què aquests projectes han de ser totalment públics. Necessitem els privats i és, per tant, responsabilitat pública articular els incentius necessaris perquè aflorin. Factors favorables són el Next Generation, que de manera transitòria ens permetrà l’ús de subvencions, i, gràcies al BCE, la disponibilitat de crèdit molt barat. Però caldrà també actuar en el vessant normatiu a fi d’articular esquemes legals de col·laboració explícita público-privada.
Això és particularment indicat per al cas del turisme i la cultura, dos dels sectors més maltractats. És un bon senyal que la nostra opinió pública convergeixi cap a un consens generalitzat sobre el fet que la cooperació entre els dos sectors pot ser un eix de recuperació per a tots dos. De la natura mateixa d’aquests sectors en segueix que, per implementar-la, s’hauran de combinar institucions públiques, fundacions i empreses. I, en conseqüència, recursos públics i privats.
Us proposo una passejada per Barcelona. Comencem al Parc de la Ciutadella, a l’antic Museu Martorell, al costat de l’Umbracle i de l’Hivernacle. D’aquí cap a les Rambles passant per la plaça de la Verònica, on admirarem l’edifici de l’antic Borsí. Baixem cap a mar, deixem a l’esquerra la Foneria de Canons, l’antiga seu del Banc de Barcelona, i ens dirigim cap a l’Arnau, al Paral·lel, on prenem el funicular que, amb el telefèric a Miramar, ens porta al castell de Montjuïc. Fem el camí de circumval·lació externa del castell, que ens ofereix unes vistes magnífiques i una apreciació de la seva enorme magnitud. Baixem fins a la plaça de la Font Màgica, amb el Palau de Victòria Eugènia a l’esquerra i el d’Alfons XIII a la dreta. A continuació, cap al carrer Lleida tot contemplant l’antic Palau dels Esports i la Casa de la Premsa.
He confegit la ruta per passar pels edificis que he marcat en negreta. Els he escollit perquè tots ells són buits, no-residencials i de propietat pública. A la ciutat n’hi ha més, sobretot si em permeto incloure-hi els infrautilitzats (com l’Estació de França). I, per descomptat, se’n podrien admirar d’altres que només es diferencien perquè són privats (com el Teatre Principal o la Monumental). Aquests edificis es van deteriorant dia a dia. Simpatitzo amb la posició que els pressupostos públics no són infinitament elàstics i que s’ha de prioritzar. Però la ciutat necessita més activitat cultural i econòmica. ¿No seria llavors millor intentar que aquests edificis els activés la iniciativa privada? Dic intentar. No és segur que les iniciatives privades es deixessin veure, però és segur que no ho faran si no som receptius a fórmules conjuntes, en què el sector privat inverteix, rep facilitats per fer-ho des del sector públic i, a canvi, es comparteixen, d’una manera tolerable per a les dues parts, el risc i els retorns econòmics (traduïbles, per exemple, en facilitats d’accés per als residents locals). I així es fa possible el que no ho seria per separat. Donada la capacitat d’atracció de visitants de Barcelona, confiaria que, si hi hagués la disposició pública, d’iniciatives empresarials d’aquest tipus n’hi hauria. I això vol dir: més cultura, més activitat econòmica, més ocupació i més ingressos per al sector públic. El contrari són edificis buits.
Fixem-nos en Montjuïc. La concentració d’activitat cultural hi és notable. Però encara insuficient per a la centralitat local i internacional que seria desitjable. En necessitem més. I per això calen recursos, per organitzar activitats i per vitalitzar espais. Al castell hi caldria alguna cosa que hi tingués sentit (¿el Museu d’Història de Catalunya, que potser necessitarà nova seu?). Al Palau Alfons XIII s’hauria de donar via lliure a alguns dels projectes ja existents (penso en l’Art Tech proposat per la Fira). Sobretot caldria que el MNAC desenvolupés en el de Maria Eugènia els plans que ja fa massa temps que té. Per què no es despleguen en col·laboració amb el sector privat en comptes de continuar negant-nos la visualització del nostre patrimoni cultural? Tampoc, com sovint es reclama, mancarien espais per a grans exposicions temporals. El Montjuïc cultural necessita el seu Big Bang. El punt d’ignició no és gaire lluny. Amb la cooperació público-privada hi podríem arribar en un període breu. Sense ella, em temo que no hi arribarem i passarem l’estona lamentant-nos del que podríem fer i, no se sap ben bé per què, no fem.