De quan passàvem gana
Un llibre que val molt la pena de llegir és La batalla de l'ou , de Joan de Déu Domènech, que fa pocs dies ha arribat a les llibreries, editat per Pòrtic. Per si el títol no els situa, el subtítol és ben aclaridor: De quan passàvem gana (1936-1939) . Es tracta, en efecte, d'un assaig divulgatiu sobre la fam que es va passar a Catalunya (més específicament, a Barcelona) durant la Guerra Civil. I a pesar del dramatisme de la temàtica, es tracta d'una lectura altament agradable i interessant.
Sobre la gana que va passar aquí el personal durant la guerra en tenim notícies difuses i tangencials, com sol succeir amb els malsons i els pitjors records. En tenim referències a la literatura i la filmografia sobre el conflicte, i alguns encara n'hem sentit a parlar als més grans de casa, però sempre d'aquesta manera elusiva i inconcreta. Domènech, per fi, ofereix un text ben escrit, profusament documentat i farcit de dades pertinents i oportunes sobre les penúries alimentàries que va patir la ciutadania durant aquells anys infaustos.
La batalla de l'ou que dóna títol al llibre va ser el nom amb què es va conèixer una campanya de la Generalitat que proposava als catalans que criessin aviram a casa, molt particularment gallines ponedores, a fi d'assegurar-se el mínim aliment dels ous que donessin. Com que la guerra també és propensa als eufemismes, el Govern evitava dir obertament que es tractava de combatre la gana (també procuraven no dir la paraula guerra : preferien fer servir expressions com situació revolucionària i altres formulismes encara més complicats) i es presentava com una iniciativa de foment d'una curiosa autarquia: així Catalunya produiria els ous que necessitava per al seu consum i no caldria importar-los. Disciplinats, molts catalans es van posar a criar gallines i conills als balcons i les eixides de casa seva.
La campanya va ser un fracàs: com que les coses varen anar encara més mal dades, la gent va acabar cruspint-se el menjar (ni que fossin escombraries) que en principi es destinava als animals, i gallines i conills van acabar morint d'inanició o devorats pels seus amos. Moltes persones també van morir a causa de la gana o de les malalties que se'n derivaven. Durant els anys de la guerra a Catalunya els adults van perdre una mitjana de divuit quilos de pes i els infants sis. Consellers i alts càrrecs del Govern, mentrestant, exhibien panxes prominents i galtes ben vermelles.
Tot això i més ho explica Domènech amb bon estil i a través d'una bateria extensiva de testimonis, documents, il·lustracions, cartells, eslògans, fotografies i, fins i tot, acudits (memorable el del senyor que es tira un pet pel carrer i al cap d'uns moments s'adona que el segueix una multitud per ensumar-lo). I és que ni la fam no és capaç de traure'ns la capacitat de riure. Segurament això ens ha salvat moltes vegades, com a espècie, de nosaltres mateixos.
