Hem quedat per esmorzar, però hem acabat dinant i hem estat juntes fins a mitja tarda. Som amigues de fa molts anys, perquè vam compartir els inicis de les carreres professionals, que semblaven avançar per un camí de rajoles grogues i brillants. Érem llestes, agosarades, teníem curiositat i ganes de fer-ho bé. I érem joves.
Les coses no han anat exactament com ens imaginàvem. Algunes coses han sortit malament o no prou bé, hi ha hagut girs inesperats, bons i dolents, i totes tenim la sensació que, en un tancar i obrir d’ulls, ja som quatre jubilades (o prejubilades) fent un cafè amb llet en una terrassa a la vora del mar.
Parlem, en primer lloc, sempre, dels fills. N’hi ha quatre que van estudiar, estan ben preparats i van enllaçant una feina precària amb una altra, amb unes perspectives d’èxit professional molt rebaixades. Estan una mica desorientats i massa cansats per l’edat que tenen. La cinquena és l’única que està “establerta”: bona feina i bon sou, marit i dos fills. Viu a Alemanya. La seva mare diu que s’estan plantejant tornar a casa i que ella, amb una pena immensa, els ho desaconsella. Sé que no ho tindran fàcil com allà.
Després parlem dels pares, dels que queden vius. Les que fa temps que arrosseguem l’absència dels nostres escoltem amb una estranya barreja d’enveja i compassió la que es cuida d’uns pares nonagenaris. Inevitablement, acabem pronunciant-nos –ningú no ens ho ha preguntat– sobre si voldríem arribar a fer tants anys i a viure el deteriorament que això suposa. En parlem perquè ho veiem massa a prop. O potser com un tràiler que avança a gran velocitat cap a nosaltres i que ens encalçarà aviat, encara que estigui lluny.
Ha passat volant, és la frase que alguna diu i a la qual totes assentim alhora, com en una coreografia de nedadores de la sincronitzada maduretes. La següent pregunta arriba d’una manera natural: ¿ho tornaríeu a fer tot com ho heu fet? Hi ha disparitat d’opinions. En el terreny personal, sí, però en el professional, no. O a l’inrevés. O només rectificaríem algunes coses. Per cloure aquest tram de la conversa, algú repeteix, a manera de reflexió final: ha passat volant.
La conversa avança viva (amb les empipadores microaturades per recordar un nom, un lloc, un fet: us enrecordeu de quan parlàvem seguit?) i no s’esgota. En un moment donat parlem de llibres i de sèries i, de sobte, una de nosaltres confessa, entre enriolada i avergonyida, que té un vici: faig solitaris. L’una darrere l’altra ens anem cantant sense necessitat de tortura. I sovint juguem mentre mirem la tele o una sèrie, per tenir “el cervell tranquil”.
Cap al final, conclusions: estem prou satisfetes del que hem viscut, tot i que canviaríem algunes coses, estem orgulloses dels fills, amoïnades pel futur, som pessimistes amb la política, estem contentes d’haver viscut els anys del Procés, no ens agrada cap a on va el món. I un convenciment absolut que cal aprofitar cada moment, com aquest dia que hem passat juntes. Brindem.
