Passat, present i futur de la Ciutadella

Quan el temps acompanya, una marea humana envaeix el Parc de la Ciutadella. Una multitud que passeja, s’estira a l’herba, rema al llac o toca instruments exòtics, totalment aliena a la profunditat patrimonial i històrica que l’envolta. Sota terra, les arrels abracen tant les restes del 1714 com les dels baluards i els glacis que els borbònics hi van construir a sobre. En superfície, l’antic arsenal ha esdevingut Parlament, el palau de governador és una escola, l’església militar roman immutable, el primer museu de Barcelona aixopluga una legió de sensesostre, l’umbracle es veu desbordat per les seves plantes, el castell-restaurant-museu cau a trossos, la galeria de màquines s’omple de fems de cavall, el dipòsit d’aigua guarda llibres i la casa de feres ha esdevingut oficines. Res, però, informa, mostra o explica què, quan i per què es van construir o què van significar en el seu moment la majoria d’aquests elements.

La Ciutadella posseeix una enorme riquesa patrimonial no interpretada, descontextualitzada i fins i tot, en alguns casos, completament esborrada pels seus usos actuals. Aquest patrimoni no només és inaccessible sinó que, a causa de la seva manca de visibilitat, corre el risc de desaparèixer. Si aquesta és la situació dels elements existents, molt pitjor és el grau de coneixement sobre tot el que ha desaparegut. La Ciutadella i el seu entorn ha sigut l’epicentre de fets tan excepcionals i oblidats de la història de la ciutat com ara l’Exposició Universal de 1888, la projecció i l’exhibició en l’esfera pública tant de les belles arts com de les ciències naturals, o l’evolució d’una part important de la cultura de l’oci barcelonina (parcs d’atraccions, casinos, instal·lacions esportives i esdeveniments de tot tipus).

Fontserè va concebre la Ciutadella com un punt de connexió i de trobada entre Ciutat Vella, l’Eixample, Sant Martí i la Barceloneta. El ferrocarril bloquejava l’accés al front marí però això ho va solucionar l’Exposició Universal amb la construcció d’un pont sobre les vies per accedir a la secció marítima. A mitjans del segle XX, però, el creixement del Zoo a l’interior del Parc i la degradació del front marítim a causa de la industrialització i el barraquisme van fer créixer murs al voltant de la Ciutadella, que des de llavors ha sigut una barrera per a la circulació fluida dels barcelonins.

Tampoc podem oblidar que la Ciutadella ha sigut i és un important bressol institucional. Encara que destaquen les institucions que porten més temps al Parc, com ara el Museu de Ciències Naturals i el Zoo, o les que generen més empremta social, com ara el Parlament, al voltant de la Ciutadella s’hi concentren un volum inusitat d’entitats vinculades amb la recerca, com ara la Universitat Pompeu Fabra, el Parc de Recerca Biomèdica, l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques, l’Institut de Ciències del Mar, la Fundació Catalana de la Recerca i la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats. Aquesta combinació converteix de facto la Ciutadella en un dels punts de concentració del sector del coneixement més grans de tot Catalunya.

La decisió sobre com i quan s’ha de protegir i promoure la Ciutadella ha de ser un procés necessàriament obert i participatiu en què el govern municipal i les seves estructures operatives treballin al costat de la ciutadania, les entitats socials i les institucions arrelades a la zona. Tanmateix, com a veí del barri, historiador de la ciència i gestor en una de les institucions de recerca abans esmentades, crec que hi ha tres aspectes clau que no haurien de ser menystinguts en qualsevol planificació i ordenació futura de la Ciutadella: a) la protecció, preservació i interpretació integral del seu patrimoni (per exemple mitjançant la creació d’un centre d’interpretació); b) la dignificació urbanística harmoniosa del seu interior i del seu exterior trencant les barreres urbanes existents en l’actualitat; i c) el desenvolupament de les seves institucions amb una visió de ciutat i de país. Per exemple, s’ha de reflexionar sobre com ha de ser el Zoo del futur, la conversió del Museu de Ciències Naturals en Museu Nacional o la integració de l’Institut de Ciències del Mar en el sistema de recerca català.

La situació actual d’abandó i de manca de projecció cap al futur és insostenible. Resulta inajornable definir de manera constructiva què i com volem que sigui aquest espai urbà i humà que té tot el potencial per convertir-se en un dels centres anímics de la nostra ciutat.