Per un passat menys indefinit

Els noms d'alguns temps verbals eren, quan jo estudiava, una font de confusió. Del nostre pretèrit indefinit (he cantat) el castellà en deia pretérito perfecto (he cantado), i del nostre pretèrit perfet (vaig cantar) , pretérito indefinido (canté) . Per sort, del contrast no se n'ha fet marca identitària i tant l'IEC (2003) com l'AVL (2006) han modificat els noms per fer-los més racionals. Ara he cantat és perfet (d'indicatiu) i vaig cantar és passat (perifràstic d'indicatiu).

El canvi resol fortes inconsistències. El terme indefinit no expressava la idea que a he cantat l'acció és acabada (és a dir, perfeta), i tampoc tenia sentit que del temps paral·lel en subjuntiu (hagi cantat) sí que se'n digués pretèrit perfet . Ara tots dos es diuen perfet i, en castellà, es diuen perfecto . El paral·lelisme s'estén a l'anglès, que amb el present perfect (I have sung) recull no només que l'acció és acabada sinó que ho és respecte al present.

Però els nous noms no s'han divulgat com caldria. Si avui posem pretèrit indefinit i pretèrit perfet en el cercador de l'Optimot, encara trobem fitxes que usen perfet en els dos sentits i definicions del Termcat que cor responen a la vella nomenclatura. I si les webs de llengua més dinàmiques no acaben de fer el pas -la Viquipèdia, en canvi, sí que l'ha fet- és difícil que una novetat que fa més clar i precís aquest punt gramatical arribi amb força a l'ensenyament i els llibres de text.