No és gaire coherent criticar els castellans per negar-se a veure la part de genocidi que va representar la conquesta d'Amèrica i, alhora, negar-se a fer una revisió dels cognoms catalans més vinculats al tràfic d'esclaus.
No hi ha cap país que no hagi protagonitzat episodis històrics dels quals avergonyir-se, fruit de l’exercici violent del poder i la cultura social i econòmica dominant de cada època, i Catalunya no n'és una excepció. ¿O és que a les fàbriques catalanes no hi va haver treball infantil, poso per cas?
La incomoditat pel passat nacional és habitual a Europa perquè, a més a més, contrasta de manera destacable amb la història oficial que alimenta la identitat compartida, aquell relat on sempre som més valents i més llestos que els altres pobles, on les victòries són elevades a la categoria d'heroiques i donen nom als nostres carrers, i on les derrotes són amagades sota la catifa.
El problema d'aquest debat a Catalunya és la condició històrica amb què el fem. Els estats són els autors habituals de massacres, persecucions, genocidis i tota mena d'atrocitats, i nosaltres no en tenim, d'estat propi. I prou afeblida que és una identitat que no disposa d'un estat propi, com perquè a sobre li trobem faltes greus. En un país com el nostre, que va intentar fer la independència sense llençar "ni un paper a terra" (o com em deia un culer, "volem la independència però jugant bé"), les taques encara es veuen més.
Però si del que es tracta és de conviure amb la nostra identitat amb tanta normalitat com sigui possible, és també normal que ens preguntem i debatem si les pràctiques i els comportaments del passat que trobem horribles en altres països d’acord amb els patrons del present també van tenir lloc entre nosaltres.
