Passarem molt de fred
Ens acostem a l’hivern astronòmic i ja ens han deixat clar que no podrem escalfar-nos cremant una bandera espanyola. Fa temps que no es veuen contenidors en flames i diuen que les estufes d’exterior van molt buscades. Passarem fred, faci el temps que faci. N’hi ha que es queden sorprenentment glaçats abans d’hora, com els d’Unidas Podemos, que no donen crèdit a la segona onada de protecció de la monarquia. El seu soci de govern novament tanca files pàtries per protegir l’emèrit i tot el que comença i acaba per Borbó. Sorpresa. No hi haurà cap comissió d’investigació, per segona vegada sol·licitada, sobre l’escàndol permanent de Joan Carles I i el seu seguici de còmplices. Si surt res més, cap al sac i ben lligat. A la democràcia consolidada tenen massa feina amb reprimir l’independentisme, el dimoni escuat d’aquestes festes i de totes. I dic festes perquè ens entenguem. A la cançó el deixen mig difunt. Jo ho deixo aquí.
Parlant de cremar: què se n’ha fet d’escalf, aquella paraula tan embafosa que es va posar de moda? Ha passat de moda o ha passat l’escalf? Fa temps que només fa temps de refugi. De trobar el lloc físic o mental que ens permeti allunyar-nos de la realitat per poder suportar-la. No podem abaixar la guàrdia, certament, però si no ho fem correm el risc de tenir-la abaixada permanentment. Els llums de Nadal estan apagats i els pocs plans que hem fet és molt possible que no es concretin. Serà com veure un arbre abandonat fent pampallugues. Ja no es tracta de si ens agrada o no aquesta època del calendari. Portem un any sense esdeveniments rutinaris i ens aferrem a qualsevol situació que ens porti a retrobar-nos amb el que encara ens és conegut. Qui sap si hi tornarem mai més. Encara no estem preparats per abandonar els costums que ens han determinat les relacions i els afectes. També els mals moments, per prescindibles que siguin. Que no només s’aprenen coses a base de garrotades. Augmenten els contagis i els recels. No passem de tram. Europa es confina. Necessitem percebre que on som hi estem bé i reconèixer-nos en els altres, com quan anem a comprar i fem un comentari aparentment insignificant que revifa l’ambient per uns segons. Reconèixer igualment que no hem estat prou amables o curoses quan el dia s’ha llevat fosc i no ha deixat d’estar-ho. No cal flagel·lar-nos. Només adonar-nos-en i pensar-hi quan a l’altre també li ha caigut el cel a sobre. No volem ser socis de totes les entitats que s’ocupen de cobrir les mancances institucionals ni desembutxacar les emocions per cada melodia ensucrada que ens interpel·la. Volem que els diners serveixin d’alguna cosa més que d’almoina. Per més pedaços que hi posem, la ferida es torna a veure de seguida perquè no hi ha cançó que l’esborri. Hi ha reis perquè hi ha misèria. I un paisatge inabastable de meravelles ho contraresta. Afortunadament. Com si existís la màgia.
Boko Haram ha segrestat més de 300 nens d’un internat de Nigèria. La vida depèn d’on et toqui viure-la. També pot ser en una nau abandonada de Badalona. Som a tocar de la tercera onada però no deixen de tombar-nos tsunamis, encara que no ens arrasin directament a nosaltres. Som nosaltres amb un altre destí. Fa mal. Escalf és una paraula que no sona bé però ens convé el que representa. Hi ha dies que ho és el silenci i d’altres una conversa llarga. A vegades el cansament es cura dormint i a vegades el son és ple de monstres. Hauríem de poder anar al ritme que ens permetria viure i continuar exigint que el món no sigui tan difícil de pair com un àpat de Nadal.
