I què passarà amb els preus?

Què més voldríem que saber què passarà amb els preus! Dels economistes se n’espera que tinguem capacitat anticipatòria, però això no és gens fàcil. El màxim que podem fer és endreçar l’anàlisi del que passa. Com s’ha explicat amb molta claredat en aquest mateix diari, la inflació que s’està vivint és històricament alta –cal retrocedir als anys vuitanta o setanta per trobar nivells comparables– però no sabem si continuarà o si es desinflarà. El Banc Central Europeu (BCE) ha aguantat molts mesos sense apujar els tipus d’interès perquè entenia que la inflació era transitòria. Ha arribat un punt –aquest estiu, precisament– que no ha pogut aguantar més i ha hagut d'apujar els tipus. Fins i tot ho ha hagut de fer dos cops força seguits –juliol i setembre– i anuncia que podria repetir pujades abans d’acabar l’any.  Les pujades tracten de “refredar” l’economia: deprimir la demanda de crèdit encarint-lo. Refredar l’economia hauria de portar a una menor activitat que pressionés a la baixa els preus. La contrapartida dolorosa és l’increment de l’atur.

Lamentablement, l’origen dels increments de preus a Europa no procedeix d’una economia “escalfada”, com sí que passa als Estats Units, sinó de l’impacte dels increments dels preus energètics i dels preus de primeres matèries alimentàries com a conseqüència de la guerra a Ucraïna. La invasió russa iniciada el febrer del 2022 és la que ha desencadenat la inflació. El curs de la guerra segueix sent-ne el principal condicionant. Els mesos de baixa activitat bèl·lica i de fortes regulacions de preus han tingut l’efecte d’aturar les pujades de preus, o de començar a revertir-les. Es pot veure que les dades d’inflació semblen haver deixat de créixer els dos últims mesos. Si deixessin de créixer durant tot un any –que és molt suposar– l’efecte aritmètic seria que la inflació, mesurada com l’increment dels preus respecte a l’any anterior, cauria al zero per cent i esdevindria certa la convicció que tenia el BCE que la inflació era transitòria.  

Dissortadament no sabem què passarà. Fins i tot l’exitosa ofensiva ucraïnesa d’aquests darrers dies afegeix incertesa al futur. S’ha passat de la convicció que les fronteres redefinides per la guerra estaven esdevenint permanents a posar-ho completament en qüestió. La incertesa implica desconeixement sobre què passarà. Una pau pactada podria confirmar la perspectiva de l’acabament de les tensions en els mercats de productes energètics, de primeres matèries i d’aliments. Però una contraofensiva russa tindria l’efecte oposat. Totes les opcions estan fora del nostre abast decisional. S’esdevindran independentment del que fem i del que pensem.  Les polítiques d’estalvi dels productes que més s’encareixen o que més es poden encarir segur que són bones. Fins i tot poden ser necessàries i inevitables. Però, seran suficients? No ho sabem.  

Són aquests dubtes i aquestes consideracions les que hi ha al darrere de la prudència que tothom està exhibint. Increments salarials importants podrien donar vida pròpia a la inflació i consolidar-la. D’aquí la importància de la contenció en les polítiques de rendes –l’eufemisme per parlar de salaris (públics i privats) i pensions–.  L’horitzó més optimista, que seria que d’aquí un any es confirmés que la inflació era transitòria, deixaria tot l’episodi inflacionari en un empobriment col·lectiu. Evidentment, atès que hi hauria uns pocs sectors molt beneficiats sense mèrits propis, aquests s’haurien de fiscalitzar amb impostos extraordinaris. Però el conjunt de la població que cobra sous o pensions i el gruix del teixit empresarial hauria de suportar la pèrdua de capacitat adquisitiva per empobriment col·lectiu i tornar a mirar el futur amb esperança.

¿Podem posar la mà al foc per aquest escenari? M’agradaria, per descomptat, però ni jo ni ningú està en condicions d’assegurar que això és el que passarà. Podria imposar-se un escenari diferent, amb una guerra que reprèn amb força i que torna a embolicar els proveïments de productes amb un fort pes en el cistell del consum de la ciutadania, i que torna a activar els increments de preus. En aquest cas costarà més defensar que la inflació és transitòria, i costarà més resistir la temptació de l’increment compensatori de les rendes. Tanmateix, l’experiència històrica és clara: en casos d’increments de preus importats, el millor és adaptar-s’hi i assumir l’empobriment per poder reaccionar ràpidament a la nova estructura de preus i aprofitar-la plenament. Si l’energia s’ha d’encarir més, la conseqüència ha de ser que hem de multiplicar els esforços per estalviar-la. No pot ser que ens hagin de pagar més perquè la realitat és que no hi ha recursos per pagar-nos més –fora de la redistribució de guanys extraordinaris–.  Per tot plegat sembla molt més prudent activar al màxim l’estalvi energètic, diversificar les fonts de proveïment energètic i alimentari, i esperar que la inflació no s’eternitzi.