Què passarà ara amb els jutges?

Feliçment, encara que això no sigui una garantia, en espera del que decideixin els Manuel Marchena i Pablo Llarena de torn, la Fiscalia ha decidit demanar l’amnistia total per a Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Toni Comín, Lluís Puig, Jordi Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa, condemnats o processats per malversació, després que la Junta de Fiscals de Sala hagi secundat la posició del fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz (19 a favor i 17 en contra), tot i que aquest últim l’hauria pogut acabar imposant. Això esmena la postura delirant dels quatre genets de l’apocalipsi del Procés, revestits de fiscals, que han quedat apartats de la causa. Aquests destacats exponents de la fiscalia il·liberal espanyola, com que l’article 1.4 de la llei d’amnistia determina que no hi ha enriquiment pel fet de destinar fons públics als actes de reivindicació de la independència o adreçats a promoure consultes –perquè és obvi que en això no hi podia haver cap ànim d’obtenir un benefici personal patrimonial–, encegats pel seu fanatisme venjatiu van interpretar el contrari.

Però el seu argument no era tributari d’un problema de comprensió lectora o de la complexa hermenèutica jurídica del precepte, atès que qualsevol alumne de la selectivitat d’aquest any hauria superat la prova amb elementals coneixements gramaticals. L’argument pseudojurídic i malintencionat dels ínclits fiscals Zaragoza, Madrigal, Moreno i Cadena, a l’altura dels pitjors deliris de García-Castellón amb el terrorisme del Tsunami, era que els processats i condemnats, beneficiaris de l’amnistia, no es van limitar a consentir que d’altres sostraguessin cabals públics (malversació passiva), sinó que van ser ells mateixos els que els van prendre per executar “un projecte inconstitucional de desintegració d'Espanya i proclamació d'independència” i que això els hauria reportat un benefici propi. 

A partir d’aquí, ara els qui tenen la paraula són els jutges, que ja hem vist com entenen la submissió a l’imperi de la llei que els imposa la Constitució. Ara bé, si finalment els magistrats del Suprem no fan cas a la Fiscalia, però tampoc expressen dubtes sobre l’aplicació de la llei i decideixen directament de no aplicar-la, com s’especula aquests dies, tindrem un problema majúscul. Si, com a mal menor, no plantegen una qüestió prejudicial al TJUE, partint del fet que es poden veure afectats fons europeus, ni tampoc una qüestió d’inconstitucionalitat al TC, amb el pretext que tenen dubtes sobre com aplicar la llei, s’estarà emprenent un camí encara més llarg que el que els mateixos jutges conservadors volien fer quan des de fa setmanes feien córrer manuals i formularis per inflar-se a presentar prejudicials amb l’únic afany de dilatar el gaudi dels beneficis de la llei. En aquest cas caldrà esgotar els recursos interns, inclòs un recurs d’empara al TC, i finalment acudir a la justícia europea, tret que el mateix TC es pronunciï amb relativa celeritat sobre la constitucionalitat de la llei a partir del recurs que el PP interposi (encara té tres mesos per fer-ho).

Aquesta particular manera de contravenir la decisió del legislador, del govern i de la Fiscalia –una conjunció astral inèdita, per cert–, denotaria encara més l’autoritarisme reaccionari de la dreta judicial espanyola, que se situaria fora de la raó més elemental i dels pronunciaments de la majoria d’instàncies jurisdiccionals i consultives europees i globals, posant en relleu, un cop més, la seva manca d’imparcialitat i la seva hostilitat insuportable. Arribat el cas, els actors polítics, que són els que fan els acords i les lleis, estaran obligats a desplegar tots els esforços, ja no per blindar la llei com fins ara, sinó per mostrar una mica més d’audàcia, sobretot el PSOE, apartar-se del tot dels interessos i de les pràctiques de lawfare de la cúpula judicial, i deixar de voler pactar la reforma del govern del poder judicial amb la dreta i la ultradreta neofranquista.

No coneixem el detall de la proposta-ultimàtum de Pedro Sánchez de reformar la llei orgànica del poder judicial per, sense canviar les majories, sostraure a aquest òrgan capital la potestat de nomenar els magistrats que van al Tribunal Suprem i als Tribunals Superiors de Justícia. S’ha dit poc, però no hi ha cap norma de la UE que obligui que els membres dels consells de justícia siguin escollits pels seus homòlegs. Els estàndards europeus passen per una recomanació de 2010 del comitè de ministres del Consell d’Europa, en el sentit que no menys de la meitat dels membres siguin jutges elegits pels seus iguals. Aquesta recomanació ha estat acollida per la Comissió de Venècia i el Grup d’Estats contra la Corrupció (GRECO), però el reglament de condicionalitat de la UE, que enumera els principis que concreten l’estat de dret, no conté cap previsió al respecte. Fins i tot, el PP va aprovar el 2013 una reforma de la llei en el sentit contrari: va mantenir en mans del Parlament espanyol l’elecció dels 20 vocals i ningú de la UE ni cap associació professional l'hi va retreure a Mariano Rajoy. Ara toca que la majoria política de l’actual legislatura posi fi a l’hegemonia asfixiant de la dreta en el poder judicial.