Passar comptes al Tribunal de Comptes
El Tribunal de Comptes és un d’aquests òrgans públics que apareixen sovint en les notícies vinculades a l’actualitat política, especialment a Catalunya en els últims anys. L’espectador està familiaritzat amb el nom de l’ens però en desconeix la funció específica o les mateixes notícies han acabat per distorsionar l’autèntica finalitat de l’organisme. Tenim la percepció que és una institució polititzada o una eina útil per al govern de torn, però al ciutadà sovint se li escapen els detalls interns que avalen aquesta tesi. La gran virtut del 30 minuts sobre el Tribunal de Comptes és que feia accessible a l’espectador el més espès, enrevessat i opac d’aquest òrgan constitucional. Feia que dinàmiques complexes fossin fàcils d’entendre. Tribunal de Comptes no és que ens tragués la bena dels ulls, però sí que ens ordenava un soroll de fons. Era la partitura que definia la melodia i acabava amb un rebombori en què l’espectador sovint se sent confós o superat.
El programa de reportatges de TV3 denunciava l’herència franquista de la institució, el nepotisme o endogàmia familiar a l’hora d’assignar-ne els càrrecs, l’evident politització en el sistema d’elecció dels seus integrants, la manca d’independència a l’hora d’exercir la seva funció, el tràfic d’influències en alguns veredictes i, especialment en el cas del Procés, com s’ha fet servir el Tribunal de Comptes com a eina de repressió. El 30 minuts mantenia un equilibri dels diferents punts de vista amb testimonis ben escollits. Uns defensaven la integritat de l’òrgan i d’altres en criticaven les dinàmiques internes que perverteixen el seu funcionament.
Un fet que cal tenir en compte d’aquest 30 minuts i de molts altres reportatges que acostumem a veure a la televisió és que són programes que recullen les investigacions d’altres periodistes que ens han passat per alt, que han tingut menys repercussió, que es van fer en el passat i s’han oblidat o que pertanyen a mitjans que habitualment no consumim. Periodisme que beu d’uns altres treballs periodístics perquè les presses i la precarietat del mitjà no permeten investigacions pròpies o a llarg termini. Però és també la demostració de la quantitat de periodistes i de les hores invertides que calen en conjunt per aconseguir posar al descobert la manca de transparència i la corrupció.
El tram final del reportatge, a més, ens advertia d’un fet: com amb el pas dels anys, des de la Transició, la funció del Tribunal de Comptes s’ha anat pervertint i la suposada independència inicial dels seus membres hauria derivat en un joc d’interessos i favors. Per tant, el 30 minuts era un altre exemple no només de la pèrdua de qualitat democràtica del país sinó també de la degradació ètica que, últimament, sembla l’argument de fons de qualsevol afer on es gosa ficar el nas.
