Per descomptat que un programa de màxima audiència a TV3 sobre un dels grans escriptors catalans, com ho és la nova sèrie documental de 3Cat sobre Àngel Guimerà, és una bona notícia per si mateixa. I naturalment que Pep Antoni Roig i Jordi Escofet han fet un producte televisiu solvent, amb testimonis i dades de qualitat ben presentats, i amb una conducció de nivell a càrrec d'Àngels Gonyalons. I per descomptat també que l'estat espanyol (entès en sentit ampli) ha maniobrat en el passat, maniobra en el present i maniobrarà en el futur perquè no hi hagi un Nobel de literatura que escrigui en català. Com han de voler un reconeixement internacional a la diversitat lingüística d'un estat que el nacionalisme espanyol encara avui vol monolingüe? Tot això és així.
Ara bé, també seria bo deixar de preocupar-se pel Nobel. Tenir un autor o una autora en llengua catalana que s'alcés amb aquest guardó, o tenir-ne dos o quatre, no solucionaria gran cosa. La literatura catalana seguiria sent minoritzada, perquè és una literatura d'un país relativament petit encaixonada entre dos dels grans gegants europeus, Espanya i França. Els països petits, o amb complex de ser petits, no deixen de sofrir aquesta petitesa perquè el comitè dels Nobel se'n recordi de tant en tant dels seus escriptors. Polònia té sis Nobel de literatura (des de Henryk Sienkiewicz l'any 1905 fins a Olga Tokarczuk, el 2018), i això no ha mitigat gens allò que Milan Kundera va definir com “el vertigen de deixar de ser”, que coneixen prou els polonesos, i també els catalans. Els premis Nobel llueixen, fan goig, però no són decisius per al coneixement d'una literatura dins els circuits literaris internacionals. “Vinc a parlar-los de la literatura del meu país” “D'acord, doncs abans que res, mostri'ns els Nobel”. No va així.
D'altra banda, els escriptors que guanyen el Nobel són gairebé sempre bons, de vegades fins i tot excel·lents, però no són els millors. No perquè als jurats dels premis els falti criteri, sinó perquè no existeix això dels millors escriptors. La literatura –lamento si això desanima alguns lectors– no és reductible a una competició, per molt competitius que siguin alguns escriptors. No són saltadors de tanques ni escupen pinyols d'oliva. El premi Nobel té un gran impacte com a notícia, i té efectes positius per als autors guardonats i per als seus editors, però és irrellevant pel que fa al coneixement i el gaudi de la literatura. Com passa amb tots els premis. A més, la feina d'un escriptor no és ser un pare o una mare de la pàtria. La feina d'un escriptor –sorprenguin-se'n– és escriure.
Per acabar, el premi Nobel seria amb tota seguretat terrible per a l'autor català, o l'autora catalana, que el guanyés. Aquí s'ha vist com el Parlament, seguint la iniciativa de quatre-cents ajuntaments, adreçava una petició a l'Acadèmia Sueca perquè guardonessin Miquel Martí i Pol. Les sobreactuacions que podria arribar a haver-hi, tant per dejectar qui obtingués el Nobel com —sobretot— per enaltir-lo, fan venir feredat només de pensar-hi.
