Passar a la història

Diu Pedro Sánchez que pensa que passarà a la història per haver exhumat les restes de Franco del Valle de los Caídos. Bé: és cert que les polítiques de memòria històrica són un dels punts forts del seu govern, com també ho és a Catalunya i Balears. Però no tant per haver tret les despulles de Franco del seu demencial mausoleu (on estava enterrat juntament amb milers de cossos de víctimes de la Guerra Civil, en una mena de broma macabra) com per haver donat cobertura institucional a la feina, menys espectacular però certament de més abast, que fa molts d'anys que duen a terme les entitats de memòria històrica, historiadors, periodistes i molts altres ciutadans que no han defallit en l'exigència de donar reparació a les víctimes del feixisme i a les seves famílies. Obrir fosses i cunetes, posar al descobert la naturalesa assassina del feixisme i de l'extrema dreta, era una de les diverses mancances estructurals que arrossega la democràcia espanyola, i a aquesta, almenys, s'ha començat –tot just començat– a donar resposta. L'extracció de les rampoines del dictador del Valle de los Caídos o de Cuelgamuros, com se'n diu ara (fa de mal saber quin dels dos noms sona més sinistre), va resultar, en canvi, com a acte de gran transcendència simbòlica que pretenia ser, una cosa bastant aigualida. Traslladar el que queda de Franco d'allà fins al cementiri de Mingorrubio, perquè reposi al costat de la seva esposa (la no menys depredadora Carmen Polo), dut a bescoll d'admiradors seus que anaven cridant visques a Espanya i al dictador, i amb l'aleshores ministra de Justícia Dolores Delgado actuant com a notaria mayor del reino, va estar perillosament a prop de convertir-se en una manera d'honorar-lo.

Inscriu-te a la newsletter Les transformacions que venenLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Desconec si això li valdrà a Pedro Sánchez un lloc “dins la història” com, pel que es veu, ell sospira per obtenir. També ho desconeix ell, per molt que li faci il·lusió imaginar-ho. Primer, perquè de la història dels nostres dies, per definició, no en sabem res: no podem saber (afortunadament, afegesc) què s'escriurà sobre la nostra actualitat –tan trepidant– una vegada tots els ara vivents ja siguem morts. És a dir, relativament aviat, cent anys com a màxim. Ni què s'escriurà, ni qui ho farà, ni com, ni amb quines intencions. Per altra banda, en principi, a “la història” hi passa tothom, perquè la història inclou totes les persones i tots els fets que ens han precedit. Però Sánchez, naturalment, es refereix a la gran història, la història –diguem-ne– en lletres grosses. Sánchez pensa en la posteritat, en ser recordat com una gran figura del seu temps, una vanitat que, pel que sembla, acaben tenint tots o quasi tots els mandataris. Per als futbolistes, en canvi, passar a la història no té cap misteri, perquè, com sabem, protagonitzen fets històrics a cada partit, i gairebé a cada moment de les seves interessantíssimes vides. Hi ha, en el nostre temps de narcisisme i egolatria, un desfici per passar a la història, i, si s'ha de fer càrrec de tants de moneatos com volen passar-hi, la pobra història anirà ben servida.