Passar-se de frenada

Podríem dir que a Junts se li n’ha anat la mà. O, dit d’una altra manera, que de tant estirar la corda s’ha trencat, i aquest trencament suposa una pèssima notícia per a Junts i, a la vegada, un repte majúscul per a ERC. Quan una negociació fracassa, les culpes sempre estan repartides, però em sembla evident que, si Pere Aragonès ha pres una decisió tan temerària, és perquè tenia bones raons per pensar que la tàctica dilatòria de Jordi Sànchez amagava una trampa. Desprésde gairebé un any de provisionalitat (i gairebé tres mesos de negociació postelectoral) és molt difícil de creure que els desacords siguin de fons i no pas tàctics. Que Junts volgués fer patir Aragonès és relativament normal, però ni ERC, ni l’independentisme ni el país estan per jugar eternament al gat i a la rata. En les últimes 24 hores, pel que sembla, Jordi Sànchez s’ha passat de frenada. Amb massa serrells per resoldre, el líder de Junts no va voler reunir-se ahir a la tarda amb Aragonès, i en canvi va filtrar a la premsa que l’acord estava molt a prop, per tal d’atribuir als republicans una eventual ruptura. Però per una vegada a ERC no li ha tremolat la mà i ha decidit, en un gest inèdit, treure’s de sobre la dependència emocional respecte al seu soci preferent des del 2012.

En l’entorn d’ERC es respirava ahir una mena d’eufòria, com la del noi massa emmarat que decideix, finalment, marxar de casa. Però ara els toca entendre’s amb la dura realitat: fer govern amb només 33 diputats, esperar que Junts compleixi el seu compromís de permetre la investidura (un compromís que també era tàctic; per tant, ja veurem fins on arriba), trobar centenars de persones solvents per ocupar tota mena de càrrecs,i fer front a un Parlament en què, tot i el suport de la CUP i potser dels comuns, cada punt i cada coma s’hauran de negociar. En aquest sentit, els republicans han d’entendre una cosa: tant per a Junts com per al PSC la prioritat serà evitar que Aragonès es consolidi en la presidència.

És difícil de creure que tots els sectors de Junts se sentiran còmodes amb la nova situació. Tot i que bona part dels seus altaveus porten dies llançant missatges gairebé nihilistes, propis d’un partit instal·lat a l’oposició (Rahola ha piulat que “l’autonomia és una merda”, Canadell exigeix eleccions anticipades i Lluís Llach, a més de criticar els telenotícies de TV3, afirma que la resposta a la victòria d’Ayuso és el Consell per la República), és segur que la part més pragmàtica del partit entomarà de mala gana la seva sortida del Govern, primer per la seva pròpia cultura política i després perquè és conscient del risc de no tornar-hi en anys.

ERC haurà de defensar en solitari el diàleg amb el govern espanyol (això no serà cap novetat) i es veurà sotmesa a un pressió constant del puigdemontisme, i també de l’ANC, reconvertida en un satèl·lit de Junts precisament per Jordi Sànchez. Aragonès vol dos anys de bon govern sense ensurts, però si el PSOE es tanca en banda, la justícia colla i el context internacional (és a dir, Escòcia) dona arguments, ja veurem si el full de ruta dels republicans és aplicable o si cal pensar en un Pla. D’entrada, però, Aragonès té dos bons arguments per justificar el seu envit davant dels qui l’acusin d’haver estripat les cartes: primer, la necessitat de rematar la pandèmia i gestionar els fons europeus (vegin la súplica d’ahir del president del Col·legi de Metges, Jaume Padrós). Segon, garantir que la Generalitat no haurà de sotmetre la seva estratègia a un organisme com el Consell per la República, amb molta força simbòlica però sense la legitimitat necessària per interferir en el dia a dia d’un govern elegit democràticament.