Què va passar diumenge
Entre els milers de platges espanyoles, n'hi ha una on no oneja la bandera blava: la platja política. Perquè alguns estudis pioners del mercat electoral comparaven la competició dels partits per captar votants amb els xiringuitos que intenten atreure els banyistes d’una platja al seu establiment.
Si fossis la propietària d’un xiringuito, on el posaries? Segurament al punt central de la platja, perquè així minimitzaries la distància a caminar per als estiuejants. Però, si sabessis que hi ha un altre xiringuito esperant per col·locar-se també per allà, on et situaries? La teoria econòmica et diria que tots dos acabaríeu també al centre, ben juntets. És un resultat estrany, perquè tots els banyistes, inclosos els que estan als extrems, estaran obligats a desplaçar-se al centre. Però, si t'hi fixes, és així com estan col·locats molts quiosquets a la platja, o benzineres a la carretera, o supermercats al carrer: un al costat de l'altre ben al mig. Aquesta “irracionalitat” social deriva de la racionalitat econòmica de dos actors competint pels clients d’un espai concret.
Passa el mateix en política. Si només hi ha dos partits lluitant per tot l'electorat, s'acaben acostant al centre. Com els xiringuitos, sembla irracional que Demòcrates i Republicans als EUA, o laboristes i conservadors al Regne Unit, o el PSOE i el PP durant les dècades del bipartidisme a Espanya, es col·loquin tan a prop l'un de l'altre, presentant programes polítics molt semblants, quan les seves societats són molt diverses. Però, des del punt de vista de la lògica competitiva, és el més assenyat. Així, el partit d’esquerres (i el de dretes) pot tenir el suport de tots els votants des de l'extrem fins al centre de l'espectre ideològic.
Aquesta lògica té els seus inconvenients. Per començar, la política és més avorrida: els partits defensen polítiques molt semblants. Però té un avantatge: tret de circumstàncies molt excepcionals, com el mapa electoral americà que permet el triomf d’esbojarrats com Trump, és una vacuna contra els extremismes.
Però, quan els partits del sistema polític, o els xiringuitos a la platja, són més de dos, la cosa canvia. Si són quatre, com passa ara en gran part del territori espanyol, la lògica de mercat impulsa els partits a concentrar-se en dos punts equidistants: al mig de l'esquerra (posem el 2,5 en una escala 0-10) i al centre de la dreta (és a dir, al 7,5). En altres paraules, el PSOE s'allunya del votant de centre per convergir amb Sumar a l'esquerra, i el PP s’uneix a Vox per competir pel votant de dretes.
Quina conseqüència té aquest realineament del sistema polític? Potser hi ha virtuts ocultes, com una major satisfacció dels votants més radicals de cada bàndol. Els banyistes que són a les roques de la punta de la platja han de caminar menys per arribar al quiosquet. Però, per a la majoria de banyistes, que es col·loquen al voltant del centre, no són bones notícies. I, pel que fa al discurs polític, la naturalesa de les campanyes electorals que hem viscut des del sorgiment de noves forces polítiques d'àmbit estatal cap al 2015, parla per si sola: hi ha un embrutiment dels arguments i un menyspreu per l'adversari polític que frega la deshumanització.
La quasi impossibilitat de formar govern amb l'aritmètica parlamentària del 23-J és el resultat d'aquesta doble campanya d'etiquetar el rival polític no com un competidor lícit, sinó com un perill públic per a la supervivència de la democràcia. Des de la dreta s'ha activat un argumentari deslegitimador de Pedro Sánchez pel sol fet d'arribar a acords amb forces polítiques com Bildu o ERC, que són anatema en una política en què el centre ha deixat de ser una plana per convertir-se en una fossa. La paradoxa és que, mentre alguns dirigents del PP l'any 2013 –és a dir, amb les pistoles d'ETA gairebé fumejants– deien que "Bildu no és ETA" i que calia construir el futur d'Euskadi amb Bildu, ara molts conservadors entonen el "Que te vote Txapote", i no a Bildu, sinó al PSOE.
I, des de l'esquerra, encara que les comparacions de vegades resultin odioses, també s'ha demonitzat tota la dreta política espanyola, i avui es confia a conformar una gairebé inversemblant majoria parlamentària amb Junts i PNB. La paradoxa és que, molt possiblement, el PSOE estigui, en termes de preferències polítiques, més proper a un Borja Sémper que a un membre de la vella burgesia basca o catalana.
Poc desitgem una Gran Coalició, però la majoria rebutgem aquesta gran confrontació.