No cal ser expert en neurolingüística per copsar el poder de la paraula. La que suggereix, demanda o implora cada situació. La paraula justa. L’artefacte ideològic. El que ens fa saltar, d’una alenada, de la conducta celebrada a la rebutjada.
Els eufemismes ens permeten una comunicació suau, atenuada, complaent. Institució penitenciària per presó. Tercera edat per vellesa. Curvi per gras... En alguns casos el propòsit, comprensible, és allunyar l’estigma o el menyspreu cap a una condició. O afegir-hi matís. Precari o desfavorit en lloc de pobre. Benestant en lloc de ric. Qüestió de reputació i prestigi… o de decòrum. No en va, euphemia ve de bona fama. Hi ha, però, qui manlleva paraules per confondre o entabanar. Per fer passar bou per bèstia grossa. La comunicació econòmica excel·leix a l’hora de manipular l’opinió pública. Els termes neutres, impersonals, són ideals per difuminar responsabilitats. Paraules monòtones, grises o de color beix, sense sang roja corrent-hi per dins, com s’empesca Sally Rooney a Intermezzo. Se me n'acuden algunes: flexibilitzar el mercat laboral és més digerible que abaratir l’acomiadament; ajustament, que retallada; aturada, que vaga; desacceleració, que crisi. Rescatar un banc (socorre’l amb diners públics) es fa gairebé caritatiu. Alguns mots negatius incorporen un efecte balsàmic. Com l’automatisme del banc dolent, que concentra els actius tòxics, fent bons els altres bancs, que, ves per on, es neguen a oferir lloguer social quan correspon.
La distorsió de la realitat, a còpia de retorçar el nom de les coses, és també un recurs efectiu per difuminar la càrrega antisocial. La indústria del frau fiscal i la criminalitat corporativa fa un màrqueting molt eficaç. Esquemes massius d’optimització fiscal és un subterfugi per no dir defraudar. Comptabilitat creativa o poc convencional afegeix una connotació positiva a fer trampes en el balanç. Sovint s’abusa del terme irregularitat, el perjudici per al pressupost, per no parlar de frau –l’engany deliberat– o de corrupció –l’abús de la posició pública en benefici privat.
El llenguatge benèvol amoroseix certes conductes. Alimenta una moral de frontera, que eixampla els límits del que considerem tolerable. Rebaixa la censura social i estova la resposta legal. Qui és l’espavilat i qui el passerell? Qui és l’altruista i qui l’insolidari? És molt il·lustrativa l’escena de la sèrie Celeste (alter ego de Shakira) en què una fan declara, commoguda, com va salvar-li un fill amb les seves cançons i la inspectora d’Hisenda replica, amb contundència, que qui va salvar-lo és la sanitat pública amb els seus impostos.
Els defraudadors a l’engròs solen ser veritables multireincidents, no debuten amb la primera condemna. Com la resta dels anomenats delinqüents de coll blanc, no són percebuts com a individus perillosos sinó honorables. Ben adaptats i ben connectats. Reben un tractament penal i penitenciari, en consonància, indulgent. Núñez, el destructor del patrimoni modernista dels nostres xamfrans, va acabar a presó per una trama de suborns, però el deixaven menjar els torrons a casa. A Emili Cuatrecasas, president d’Honor del bufet VIP de Barcelona, amb fitxatges com Soraya Saez de Santamaría, l’enginyeria fiscal (vuit delictes) li va costar més de cinc milions d’euros; però va esquivar la garjola i rep ovacions al Círculo Eqüestre. I què hem de dir de l’Emèrit, el rei de la regularització, que gaudeix de tan bona estrella com els seus homòlegs i amfitrions de l’Orient. No ha de patir pel padró, pel permís de treball o les condicions de l’asil. Ell no és un immigrant ni necessita papers. És un convidat amb fortuna, mai més ben dit.
El disfemisme (contrari d’eufemisme) serveix per criminalitzar conductes. Fa forat en l’imaginari col·lectiu per sostenir la mà de ferro envers determinats col·lectius. És el cas de l’etiqueta MENA, com a sinònim de jove estranger, s’entén que del Sud Global. O il·legal, perillosament proper a delinqüent, el malnom per a les persones en situació administrativa irregular. De vegades n’hi ha prou amb una lletra per invocar el malèfic. Ocupació o okupació? El lobi immobiliari, traficant de sostres, alimenta la confusió titllant d’inquiokupa a qui deixa de pagar la mensualitat, per la raó que sigui. Que fàcil que és penjar la llufa. S’atia, d’altra banda, el fantasma de l’okupació delinqüencial. Una alerta infundada, però ben rendible per a Securitas Direct o Desokupa; quan, dades en mà, és més probable patir un incendi o una violació. La immensa majoria dels habitatges ocupats a Catalunya són pisos buits –més del 80%, d’entitats financeres–, no primeres (ni segones) residències. El percentatge de violacions de domicili d’un particular és ínfim i el desallotjament, immediat. Per combatre la usurpació (ocupar un pis buit) i l’ús no residencial d’un habitatge per a malifetes diverses (narcopisos, plantacions de marihuana...), la justícia té eines suficients. Deixant de banda, en el segon cas, l’absurd de posar el focus en l’absència de títol habilitant, com se’n diu tècnicament, més que en l’activitat. Em pregunto si el crim és ser narco o no tenir contracte ni escriptura del local. L’okupació, com a moviment de desobediència civil, persisteix com la cara més fosca del drama de l’habitatge. Esdevé l’alternativa de qui no té alternativa. La major part són dones o famílies desvalgudes, no joves encaputxats. Se m’acut que el perfil s’assembla més al de Maria i Josep, arrecerats en una quadra, altrament dita establia. Quins pares voldrien tenir un fill en un lloc com aquell, si tinguessin altra opció? Desemparats? Vulnerables? Desplaçats? Errants? Perseguits? Fugitius? Refugiats? Okupes?... Potser els nostres mites són més rebels o més audaços que nosaltres mateixos. Potser no destriem prou, com va escriure Schiller, “la paraula lliure, l’acció muda, l’obediència cega”…
