Paul Auster ha estat d’aquelles celebritats mundials accessibles, de manera que som molts els que n’hem pogut guardar records personals. Aquí van els meus.
12 de setembre de 2012. A la llibreria Politics and Prose de Washington DC es presenta Diari d’hivern, una recapitulació dels seus 65 anys que comença amb una veritat irrefutable: “Tu et penses que això mai no et passarà i aleshores, una per una, totes les coses comencen a passar-te de la mateixa manera que li passen a tothom”.
La cua per a la firma s’eternitza i decidim anar a sopar al restaurant del costat. A mig àpat, entra un grup amb Auster. Estem pagant quan el veiem que surt a fumar a la porta. Sortim darrere seu i ens presentem tot ensenyant-li la traducció de Sunset Park. I ens examina: “Què va passar ahir a Barcelona?” Es refereix a la primera gran manifestació per la independència. Ens mira amb ulls distants, com si calculés la fiabilitat de la versió, ens firma els llibres i ens acomiadem.
9 de setembre de 2017. Auster és convidat a la Setmana del Llibre en Català. L’haig d’entrevistar l’endemà al Col·legi d’Arquitectes, i quedem la vigília per sopar amb ell, la Pilar Beltran i l’Emili Rosales, a l’Igueldo. Ve de Finlàndia, on el 4, 3, 2, 1 l'hi ha presentat el president del país. En una escapada d’Estocolm a Copenhaguen, s’ha deixat el passaport a l’hotel, però el policia de fronteres és lector seu, el reconeix i el deixa passar. Cauen dues ampolles de Penedès blanc mentre parlem del referèndum, de com de curiós li sembla que a Espanya sigui traduït a quatre llengües, i de com els escriptors nord-americans ja no van a les teles, perquè ara el paper de líders morals el fan actors i actrius. I acaba amb una història que fa molt per ell: Alabama retira el pressupost per a francès a les escoles públiques. A la tele fan una enquesta de carrer i un home comenta: “Si Jesús en va tenir prou amb l’anglès, jo també”. Riures, taxi i fins a l’endemà. I fins sempre.
