Cada cop que passo per davant de la botiga d’Ikea a la Diagonal de Barcelona tinc sentiments contradictoris. Perquè els suecs han construït un gegant globalitzat imbatible en preus que ha arraconat fabricants de mobles locals fins a la seva extinció i també deu haver obligat a plegar més d’un fuster artesà. I els que encara recordem on eren les fusteries als carrers de Gràcia i de l’Eixample, i encara sentim l’olor de la fusta i el soroll de les serres, podem certificar la progressiva defunció de l’ofici de fusters traçuts de granota blava i llapis pla a l’orella que feinejaven els tallers trepitjant serradures i eren capaços d’imaginar solucions a mida amb la garantia de la seva experiència.
Per l’altra banda, Ikea ha posat el disseny i el bon gust a l’abast de totes les butxaques i és segur que ha educat el gust de milions de persones. Fan venir ganes d’entrar-hi a veure què han inventat. Amb una diferència, que és que a Barcelona ja feia dècades que hi havia educadors locals del gust molt abans que hi desembarquessin els suecs. I cada cop que passo pel Massimo Dutti situat a l’edifici modernista del passeig de Gràcia on abans hi havia Vinçon, recordo quan hi entrava a fer la visita, i em sap greu pensar que ara el disseny el tenim en un museu fantàstic, però ja no podem accedir a aquella botiga que justificava la fama de Barcelona com a ciutat que tenia un bon gust propi.
I d’aquella pèrdua, altres pèrdues. Tan primmirat que és l’Ajuntament amb segons quines ordenances, i els rètols dels supermercats que estan oberts les 24 hores són d’uns colors cridaners, d’un retolat bàsic i d’una intensitat lumínica xarona que sembla mentida que estiguin permesos en una ciutat que va presumir de tenir cura dels detalls.
