Hi ha pocs escenaris per veure tan clars els canvis de cicle polític a Catalunya com les Jornades Anuals del Cercle d’Economia. I dels passadissos de l’última edició es desprenia aquesta setmana una sensació d’optimisme sobre la marxa de l’economia, incertesa sobre què significarà el desenvolupament de la intel·ligència artificial, i preocupació per la sostenibilitat de l’estat del benestar i la pèrdua de competitivitat de Catalunya, Espanya i Europa. Les Jornades del Cercle tenen la virtut que en les taules de reflexió es parla dels temes de fons i menys de la conjuntura política, però sempre queda clar també l’humor polític dels empresaris, ara entregats a Salvador Illa.
Sobrediagnosticats
Crida l’atenció la capacitat que tenen la nostra societat i les nostres elits -enteses en el sentit de generadors de canvi i no d’esfinxs aristocràtiques- per diagnosticar cada cop el mateix. Tenim una espècie de sobrediagnòstic que casa malament amb les polítiques públiques i amb les càrregues burocràtiques que frenen la iniciativa privada. Com va exemplificar Xavier Sala-i-Martín: “Preguntem-nos per què el talent a les grans empreses tecnològiques americanes és europeu” i, per tant, no és a Europa on s’inventa o es produeix sinó on es regula. La innovació i les patents són claus per a l’economia digital i a hores d’ara la realitat és que la capitalització de la borsa dels Vint-i-set és similar a la dels set grans gegants tecnològics dels EUA.
En el fons de la preocupació del Cercle hi habita la qüestió de la productivitat i el retrocés d’Europa respecte dels EUA, i d’Espanya i Catalunya respecte del nord d’Europa. El professor de l’IESE Xavier Vives adverteix que entre el 1993 i el 2022 el PIB per càpita dels EUA va créixer més d’un 55% i el d’Europa un 30%, i afegeix que “si la UE fos un estat dels EUA, l’any 2023 hauria sigut el quart més pobre (en paritat de compra), només per davant d’Arkansas, Virgínia Occidental i Mississipí”. La productivitat ha sigut la qüestió del Document del Cercle d’Economia, elaborat pels analistes Oriol Aspachs i Erik Solé, en què assenyalen que no només és important per al dinamisme econòmic sinó també per al benestar de la població. “El creixement de la productivitat a Espanya ha sigut molt baix les últimes dues dècades, i això ha fet que el nivell de productivitat s’allunyi del de la Unió Europea i s’apropi al de les regions menys productives. Entre els anys 2000 i 2022, la distància respecte de la UE s’ha doblat. La productivitat ha passat de ser un 6% inferior a un 12% inferior”. Aspachs i Solé expliquen que a la UE hi ha dues regions amb un nivell de productivitat ben diferenciat i que van divergint entre elles. D’una banda, el nord i el centre d’Europa, i de l’altra, el sud i l’est. Com que els veïns són importants, “donat l’important efecte aglomeració, això dificulta que l’economia catalana i les del nord d’Espanya puguin escalar posicions en el rànquing de productivitat europeu”. Les regions s’agrupen per nivells de productivitat i a Espanya només el País Basc n’és l’excepció.
La pèrdua de competitivitat impacta sobre l’economia i el model de l’estat del benestar, per la qual cosa és més que inquietant l’afirmació de José Ignacio Goirigolzarri que “Europa representa el 6% de la població, el 18% del PIB mundial i el 42% de la despesa social”.
Si hi hagués només dues palanques per treballar en el futur serien formació i formació. Si n’hi hagués tres, formació, formació i més Europa. Sobre la formació, Andreas Schleicher, director d’Educació de l’OCDE i creador de les proves PISA, ens va fer envermellir. En una entrevista a Diana Silva a l’ARA va ser contundent: “Cada cop és més important saber pensar per un mateix, distingir un fet d’una opinió i saber aplicar els coneixements, i en això els estudiants catalans tenen dificultats importants”.
Sobre Europa, l’anàlisi de l’ex primer ministre italià Enrico Letta passa per augmentar la despesa industrial i aprofundir en el mercat únic. Letta parla d’un mercat integrat per explorar economies d’escala i fer les inversions necessàries per a les transicions verda i digital, a més de preveure inversió en defensa, donada la situació geopolítica. Letta argumenta que a la tradicional llibertat de moviment de béns, serveis, persones i capitals cal afegir-hi la d’innovar i investigar per consolidar l’economia del coneixement.
Cicle polític
Feijóo ja no triomfa al Cercle. Lluny queden les seves primeres intervencions mostrant el seu vessant de president autonòmic preocupat per la llengua i el finançament dels serveis públics.
El líder del PP “va equivocar el to”, en paraules d’un advocat representant de l’ordre, i va estar “catastrofista, amarg, ressentit”, en paraules de diversos empresaris que l’havien aplaudit en altres ocasions. El Cercle es va entregar a Illa i a Sánchez, i el món sobiranista brillava per la seva absència, excepte comptades excepcions i la ponència del president Aragonès. Segons Sánchez, molt ben rebut al Cercle, “tots els camins passen per Salvador Illa”. Jaume Guardiola, el president del Cercle, li va advertir que seria “inacceptable una reforma de mínims” del sistema de finançament. Pot ser la seva temptació. El suport li durarà el que duri l’èxit, o més aviat el fracàs, en termes d’infraestructures i finançament.
