A l’Ametller Origen hi venen el producte líquid de color blanc que segreguen les glàndules mamàries de les vaques amb una etiqueta que diu “Llet, llet”. Ostres. O sigui, dues vegades llet (en podrien dir rellet, però no quedaria bé). Aquesta llet, llet, t’anuncien que és “naturalment” més digerible. Els de l’empresa Celta van més enllà i escriuen: “Milk qué? Milkfulness”, que es veu que és (tradueixo) “una forma diferent de viure. Més calmada, allunyada del ritme frenètic i de l’estrès”. Caram, tu.
Entenc que les vendes de llet no vagin al mateix ritme que les dels refrescos. La pobra llet, com el pobre oli d’oliva i el pobre vi amb moderació, passa per més fases que la lluna. Ets una mala mare o la millor mare si dones llet als fills depenent de cada dècada. I ja entenc que quan en diem “llet d’arròs”, “llet de soja” o “llet de coco” estem faltant a la veritat, perquè no n’és, de llet, però és que són begudes que posem al cafè. Fomentar el consum de llet amb aquestes frases sortirà malament, de la mateixa manera que sortirà malament fomentar la lectura parlant només dels seus valors obvis o dient i repetint que és “divertida”.
Pere Quart ja es va riure de la vaca cega, pobra, escrivint el poema de la vaca de la mala llet. Era una vaca revolucionària (com la gallineta de Llach) que volia alliberar-se del munyidor i que li deia: “Prou, s’ha acabat, aneu al botavant, vós i galleda i tamboret de fusta”. Jo, com a bevedora de llet (llet) demano que no recordin i publicitin que un envàs de llet només conté llet, perquè m’alarmo i em poso a imaginar coses. I demano que no em facin figures retòriques amb la paraula milk, que llavors m’estresso i tinc la sensació que la campanya ha estat dissenyada pensant en senyores com jo, en un despatx ple de gent que prenia un cafè i un altre a ritme frenètic.
