Qui té por de Pasqual Maragall?

El 1962, ara fa seixanta anys, el dramaturg nord-americà Edward Albee estrenava Qui té por de Virginia Woolf? L’obra, que el 1966 va ser duta al cinema per Mike Nichols amb Elizabeth Taylor i Richard Burton com la parella protagonista, se situa en el món universitari i expressa agrament el conflicte entre realitat i il·lusió. El títol, que és una broma intel·lectual a propòsit de la cançó Qui té por del llop feroç? del film Els tres porquets (1933) de Walt Disney –un acudit que Albee hauria llegit en un grafit escrit sobre el mur d’un cafè del Greenwich Village–, m’ha vingut a la memòria en ocasió d’un llibre recent sobre la presidència de Pasqual Maragall a la Generalitat, i que corre el risc de passar massa desapercebut. 

He d’advertir el lector, abans que continuï endavant, que soc part implicada (n’he tingut cura de l’edició i n’he escrit la introducció) en aquest llibre, Maragall i el govern de la Generalitat: les polítiques del canvi, publicat per la Fundació Catalunya Europa i RBA. El llibre analitza, amb les aportacions remarcables de quatre politòlegs –Gemma Ubasart, Joan Vicente, Júlia Miralles de Imperial i Carles Rivera–, les polítiques públiques que es van dur a terme durant la presidència de Maragall (2003-2006), amb referències sovintejades a les legislatures immediatament anterior i posterior, és a dir, els anys del govern a l’ombra de Maragall i els del segon tripartit presidit per José Montilla. A través d’una anàlisi desapassionada i minuciosa, el llibre, que neix sobretot de l’impuls de l’exconseller Josep M. Vallès, vol fer veure com aleshores –més enllà del soroll mediàtic i polític ocasionat pel tema estrella d’aquell mandat, la reforma de l’Estatut– es van dissenyar i aplicar unes polítiques públiques i unes maneres de fer que representaven un canvi i fins i tot un trencament respecte dels 23 anys de la presidència de Jordi Pujol. 

El propòsit d’aquest article no és, però, cantar les virtuts innegables que té, al meu condicionat parer, el llibre, sinó compartir una reflexió sorgida de la inquietud que em provoca el silenci relatiu amb què, i no voldria equivocar-me, ha estat rebut per part dels mitjans de comunicació i particularment entre els comentaristes polítics. Tot fa pensar, d’entrada, que la incomoditat que va generar, en més d’un sector, la presidència de Maragall segueix present a l’hora d’abordar el seu llegat –i, no cal dir-ho, a l’hora d’assumir-lo i reivindicar-lo–. El dia de la presentació a la seu de l’editorial es va parlar, en més d’una ocasió, de la nostàlgia que ocasionava la lectura del llibre, la nostàlgia d’un temps en què es va assajar un canvi que, si en alguna mesura va fracassar –i això el llibre no s’està de remarcar-ho–, va ser sens dubte per l’ambició mateixa dels seus propòsits. Altrament, i encara que potser això no s’explicités tan obertament, es fa molt difícil no llegir la frustració d’aquella ambició –que implicava, a través de la reforma de l’Estatut, un canvi del tauler de joc espanyol– a la llum dels esdeveniments posteriors al 2010, prou coneguts per tothom. 

La nostàlgia –és a dir, la tristesa melancòlica originada per una pèrdua– sol implicar, però, l’enyor d’un passat que no tornarà i és poc útil per construir un futur possible: és una “dolença” (així la defineix el diccionari de l’IEC) que porta a la paràlisi i, per tant, a més frustració. I no estic segur que aquesta sigui, precisament, la lliçó d’un llibre que, ben llegit, interpel·la poderosament les esquerres catalanes i les esquerres espanyoles actuals, en un moment en què el PSC sembla més preocupat per acabar de tancar la fuga de vots que va patir cap a Ciutadans, assumint-ne part del discurs, que no pas per tornar-se a situar, de forma ambiciosa i congruent, en el centre de l’espai polític català, com va fer Maragall, desbordant els límits del seu propi partit.

En aquest sentit, tal vegada seria útil combinar la lectura del llibre sobre la presidència de Maragall amb la reflexió que fa l’historiador Enzo Traverso, en un llibre de l’any 2017, sobre “la melancolia de l’esquerra” després de la caiguda del Mur de Berlín. ¿Com convertir la consciència d’un fracàs en un element dinamitzador d’un nou impuls polític? Em temo que som lluny de tenir una resposta immediata a la pregunta. I no pas perquè la resposta no sigui ben necessària, que ho és, sinó perquè, pel que s’ha vist (i no s’ha llegit), encara hi ha molta gent que té por del “llop” Pasqual Maragall.