Pasqua Militar, fumerada judicial

"¡Se sienten, coño!"
Antonio Tejero

240a Pasqua Militar espanyola –una altra forma immanent i adolorida de mirar enrere i rellegir la història– per saber on som, què ens programen i què haurem d’afrontar, indefectiblement, en la tercera restauració borbònica que ens assetja. Dos segles i mig i un xic d’humor gris-borbònic, quasi com a alternativa. No sé en quina xarxa social ho vaig llegir l’altre dia, però em va esbossar un tímid somriure sinòptic en temps difícils: el cap de l’exèrcit –fill reial d’un italià fugit a Abu Dhabi i d’una reina grega deslocalitzada a Londres, descendent d’una dinastia francesa, amb afers tèrbols suïssos i vincles saudites– diu als catalans que han de ser espanyols. D'acord. Ben bé com la propaganda de la Guàrdia Civil –nascuda el 1844, depenent del ministeri de la Guerra i al servei del poder en tasques de control interior–, que en els dos darrers anys ens ha donat la funesta tabarra a compte del 175è aniversari. La campanya oficial resava, sense cap mena de rubor, "175 años a tu lado". Controlant-vos, haurien d’haver afegit. Pur blanqueig. Simple ficció. I una història que és una altra.

Potser va ser Manolo Vázquez Montalban, el 1984, qui millor ho va deixar escrit magistralment: "Els dubtes metafísics d’Espanya sobre si mateixa han requerit d’amplis desplegaments de la Guàrdia Civil [...]. «Què és Espanya?» Es tracta d’una pregunta perillosa si és contestada amb sinceritat, i en honor d’aquesta sinceritat es pot arribar a la conclusió que Espanya és una unitat de cuartelillos de la Guardia Civil i de capitanías generales en lo universal". Rellegir avui el seu darrer llibre –La aznaridad, escrit abans-d'ahir– serveix per desbrossar un present gris i entomar un futur incert. De propina, si llegeixen España, del filòsof Santiago Alba Rico (Lengua de Trapo, 2021), trobaran un dels més intel·ligents, lúcids i sensats assajos sobre un fracàs històric reiterat –"res divideix més que la unitat d’Espanya".

En qualsevol cas, dijous passat, com si no passés el temps al rebost de l’Estat, es va produir una altra Pasqua Militar d’obediència al silenci, sense cap menció a l’emèrit fugit ni a la derrota afganesa. Silenci contrarestat per les lloes de determinada premsa al fugit, veus que reclamen el seu retorn amb honors i crides sistèmiques a la reinstauració de la reverència submisa. Cal llegir, sempre, el que diuen els altres. A l’inici de l’estiu, un llegia astorat, en paper premsa, la nota d’un notari oficial que testimonia la realitat del poder: "I en el futur, en qualsevol circumstància i fins al final, no s’hauria de regatejar a Don Juan Carlos el tracte decorós que li correspon pels seus destacats serveis a l’Estat, qualssevol que hagin estat els seus errors". L’article precedent del mateix notari era una indissimulada, tancada i confusa defensa del concepte estat profund aplicada curiosament al cas català. Incloïa alhora un oxímoron memorable –"un estat profund respectuós amb la llei pot ser que sigui, en ocasions límit, un poderós factor d’estabilitat democràtica"– i una aclaparadora omissió de tot el contrari del que afirmava: tota la corrua d’il·legalitats perpetrades en la repressió a l’independentisme. I això que del repertori del clavegueram no en sabem encara ni el 3% –de Pegasus a Villarejo (que no és un cas, només és l’Estat), dels "favors que devem" de Margallo a l’operació Catalunya.

Pasqua Militar, doncs, amb nefast regal de Reis inclòs: el màxim pressupost militar de la dècada, cortesia de l’autoanomenat govern més progressista de la història. He buscat debades l’argumentari esquerrà a la pluja de milions militarista, enmig de la crisi pandèmica: no l’he trobat, altament probable perquè no deu existir. En tot cas, rècord històric en pressupost, despesa i inversió a aquest exèrcit on 700 militars lloen Franco. I disculpin l’exabrupte dialèctic. Boutade progressista: si falten metges i sobren militars, potser és que ens sobren militars i per això ens falten metges.

Però a la Pell de Brau mai no hi ha Pasqua Militar sense Pasqua Judicial. Aquests no fan ni faran mai Quaresma. Inasequibles al desaliento, ¡ar! Que la doctrina del xoc ja deu ser això al segle XXI –Espartero amb toga–. Agenda carregada, enèsima dosi de recordatori, l’alta judicatura del Regne d’Espanya té el full de ruta per al 2022 ben travat i definit. Resumidíssim: de Pau Juvillà a Roger Torrent i la penúltima mesa del Parlament, d’Acció Exterior als preparatius de l’1-O, d’Eulàlia Reguant a Albert Royo, de Josep Maria Jové a Natàlia Garriga, del cas Volhov al cas Judes, del segon judici a Torra a les causes contra Alay, de la revisió pendent de les condemnes de Marcel Vivet a Adrián Sas a cada cos concret, fins a la persecució de cada exiliat i l’obsessió d’estat pel president Puigdemont. El rayo que no cesa. Un dia de l’any 2008, algú ens va dir que era més fàcil combatre la repressió de Mayor Oreja que la de Rubalcaba –arxipresent en el 40è congrés del PSOE de València–. En període popular, el poder es vanta de les bastonades –les publicita, les atia, les celebra–. En període socialista, sempre és tot el contrari: les calla, les amaga, les invisibilitza. I, de sobte, el diàleg ja no és prioritari. Perquè no hi ha poli bo i poli dolent en aquesta història, que siempre acaba mal, afegiria Gil de Biedma.

I, malgrat tot, aquí tenim el 2022 amb la motxilla del que ha deixat el 2021. La garrotada més gran del Consell d’Europa –"el dia és avui", va dir Pedro Sánchez al Liceu, cinc hores abans que es fes públic–. Vaticanament, també el papa Francesc sostenia a Carlos Herrera davant les ones hertzianes que "Espanya hauria de revisar la relació amb els seus pobles". Fins i tot, la mateixa sentència del Suprem, massa cínicament, ho advertia: "No nos incumbe ofrecer –ni siquiera, sugerir o insinuar– soluciones políticas a un problema de profundas raíces históricas". Amb neguit i encert, Sánchez-Cuenca ho va deixar copsat fa temps:"Per aturar el disbarat i la injustícia que s’està cometent amb les acusacions de rebel·lió, caldria una societat civil que es prengués seriosament que en una democràcia resulta inadmissible jutjar polítics per fets que no han comès. Encara no hi som aquí". Allà seguim.

I, tanmateix i a les acaballes de l’any, una enquesta mediàtica, potser cuinada a la baixa per no destorbar Madrid, continuava reflectint que el 66% està a favor del referèndum i el 67% a favor de l’amnistia. Rere quatre anys d’excepcions, no és pas poc. Al capdavall, el 2022 donarà, de ben segur, per al bo i per al dolent, i per a tots els aforismes de Joan Fuster. Amb un de sol, encara en faríem prou per no fer salat: "O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble". I la Pasqua Militar serà desfilada. La responsabilitat sempre és personal i col·lectiva; les excuses, se les empesca cadascú.